Quedaven cinc minuts, el Barça, classificat, empatava amb el Benfica i Messi feia mitja hora que havia sortit per veure si podia igualar el rècord de gols de Müller. Llavors va arribar l'esglai: Leo falla una ocasió clara i es queda a terra, tapant-se la cara amb les mans. El treuen en llitera. El Camp Nou emmudeix.

El 5 de desembre farà un any. Aquell ensurt va quedar en no res, però va sembrar el pànic en la culerada i ara sona a presagi del malson que arrencaria cinc mesos després, en l'anada dels quarts de final de Champions contra el PSG, en què Leo va patir la primera de les cinc lesions musculars d'aquest set mesos en què hem descobert (i descobrir és recordar) que si Aquil·les tenia taló, Messi té bíceps femorals. Les ferides dels invencibles, i les seves cicatrius, són internes. L'enemic més poderós de l'indesxifrable i indefallible Messi, com sospitàvem, com passa gairebé sempre, és l'enemic interior.

Des de llavors, Messi o no hi ha estat, o hi ha estat ranquejant. I tot i així, ha seguit fent recular rivals amb la seva mera presència i ha seguit donant a l'equip més gols i assistències que ningú. Ho ha sentenciat Valdano aquesta setmana: Messi és el millor, i el segon, Messi lesionat. L'exageració és mínima: a Europa, només el millor Cristiano supera els números de Leo en el seu annus horribilis. El que no evita aixecament de celles i comparacions. Normal: el Messi del 2013 no aguanta la comparació amb el de les Pilotes d'Or. Ha deixat de ser omnipresent per esdevenir un fantasma que vaga pel camp i resol a llambregades. Un Romário. Poca cosa, és clar.

El buit que deixa durant els propers dos mesos és enorme, tot i que ara l'equip sembla més qualificat que quan aquell esglai de fa un any per tirar endavant sense el 10. Per aguantar. Ni que sigui perdent finor. Llavors ja comptava amb vuit paios que havien estat campions d'Europa i del món sense Messi, però ell era principi i final de tot. Ara, acostumat ja a jugar amb el Messi romaritzat, més eficaç i amb la nova arma de destrucció massiva que és Neymar, l'equip sembla preparat per afrontar el repte. Però el buit hi serà. I se seguirà omplint amb polèmiques, que ni els silencis ni la mirada enigmàtica del jugador ajuden a apaivagar. Ni tampoc els missatges que dissenya el seu entorn en nom seu. Messi, ho hem sabut sempre, té un problema de comunicació. Només sap parlar al camp. Sí, no és el que era, tot i que sense ser-ho encara és el segon millor, superat només per la seva millor versió. O, com a mínim, el tercer. Sí, les ferides internes es reobren i el fan recaure. Sí, l'enemic intern sembla el seu rival més temible. Sí, no se sap explicar, si no és sobre el verd, de manera que quan el joc perd quirats, els debats s'encavalquen i es disparen en totes direccions, i quan vol apagar els incendis, sovint fa servir gasolina. Sí, al final tindran raó els que diuen que el Barça és el FC Messi. Si més no, el 10 és pura sinècdoque.