Ahir, Marc Márquez va dir a la gent que l'envolta: “Tenen permís per fer-me tocar de peus a terra.” Està be. Tan bé com tan­tes i tan­tes altres decla­ra­ci­ons que el Tro de Cer­vera ha dei­xat anar aquesta tem­po­rada i que feien dub­tar que pogues­sin sor­tir de la boca d'un ni-que-sigui-campió de vint anys. La rea­li­tat ha esvaït el dubte. No ha cai­gut en cap dels paranys que l'esde­ve­nir de la com­pe­tició i els comen­ta­ris dels con­trin­cants li han parat al llarg de la tem­po­rada. Ni sobre l'asfalt ni a les sales de premsa. I no ens enga­nyem, va arri­bar un punt del cam­pi­o­nat, amb tot a favor, en què era més fàcil que l'ara fla­mant campió de Moto GP fla­quegés psi­cològica­ment, amb tot el que hau­ria com­por­tat, que no en la com­pe­tició. I el resul­tat ha estat el que ha estat. Aquest irre­ve­rent nou­vin­gut ha aca­bat con­fir­mant les expec­ta­ti­ves més opti­mis­tes res­pecte al dibuix que des­criu­ria sobre el paper de la història del moto­ci­clisme. Ahir, a Cer­vera, no feia un dia d'estiu. Cap pro­blema. Va ser una festa. Prèvia­ment, més d'un cen­te­nar de mit­jans pen­dents de la seva roda de premsa. S'ho mereix. A par­tir de demà, Marc Márquez i el seu entorn afron­ten el repte de man­te­nir el nivell. Si tenim en compte el pre­ce­dent, ho poden fer amb con­fiança, que no vol dir bai­xant la guàrdia.