És un dels peatges que hem d'aguantar per viure dins l'estat d'Espanya. És l'“aquest any, sí” de la fórmula 1. Cada any sembla que Fernando Alonso ha de guanyar el mundial. Des de fa set anys, quan va guanyar el seu segon i últim campionat mundial, sentim la cantarella, que fan passar per nova i original. En els últims set anys, el pilot asturià ha tingut tota mena de revolts, alguns prou pronunciats perquè hagi generat certa empatia. Passada l'etapa tortuosa de McClaren, de ridícul espantós, vaig començar a pensar –o a creure'm– la teoria de la mala sort, del mobbing de l'equip i els companys: la teoria que era un pilot majestàtic obligat a conduir ferralla, posat a les mans d'un equip que sempre li fallava en l'estratègia o la tria de pneumàtics. Però han passat els anys i les excuses, i la teoria del contuberni contra el talent d'Alonso, reiterada avui sí, demà també, ha quedat feta xixines.

El 2005, tot just amb el seu primer campionat del món, ja va rebre el Príncep d'Astúries, que el posava d'exemple per a la joventut espanyola i mundial. S'ha demostrat que les baralles amb altres pilots i companys, i les crítiques i rondinades contra el propi equip són un bon exemple per a la joventut espanyola i mundial. Quan el 2005 Alonso es va coronar campió del món, a Montmeló –els vilatans, no els espectadors de la fórmula 1 enfilats al dòlar– ja havíem començat a percebre el canvi en el perfil d'aficionat. En un país sense tradició en la fórmula 1, on el principal referent automobilístic era el 600, un xicot d'Oviedo, la mar de normal i paisà de tots (com convé ensenyar), arribava a dalt de tot del podi. I és clar, el noi podia ser el més ràpid, però l'herència del 600 i la tartana s'havia de notar en el perfil d'aficionat, més xaronet i vulgar, molt de crit ordinari i poca virolla als bars del poble. Per això a Montmeló ens vam adonar, primer que a altres llocs, que no lligaríem els gossos amb llonganisses, sinó que aquest invent del “pencaire” de l'Eccleston era el negoci d'en Robert de les cabres. Per a tothom, menys per a ell, que acusa els periodistes de ganduls, amb la mateixa poca impunitat que fa tota la resta.

Un altre indicador socioeconòmic travessa la davallada d'Alonso: el 2007 va presentar el nou cotxe de Mclaren a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, la coberta de la qual començaria a esquerdar-se uns anys després, juntament amb els tòtems d'aquest sistema erràtic i clivellat. I després Alonso passaria el polèmic any a Mclaren potinejant amb Hamilton, i després els dos anys en blanc a Renault i, des del 2010, a la mítica Ferrari. En tot aquest temps, cap campionat mundial. En tot aquest temps, un rosset que sempre somriu ja ha guanyat quatre campionats, quatre: està marcant una època i va pel camí d'agafar dimensió de llegenda. Poden fer voleiar totes les excuses del món, però n'hi ha uns quants, Alonso, escuderia i adoradors mediàtics, que potser que s'ho facin mirar.