La gent encara és a la platja. Com s'atreveixen a començar tan aviat la lliga? Fa massa bon temps per anar a futbol. A qui se li acut jugar tan tard? Hi haurà quatre gats. A les 9? Preferiran quedar-se a casa i veure-ho per la tele. A les 4? Encara dinen. Amb el temps que fa, ja es veia a venir que la gent no s'animaria. Deien que plouria. Fa fred. El Barça, és clar. És normal.

D'excuses, en trobarem sempre. Tots hem sentit i fet comentaris semblants quan, un cop a lloc, hem fet una mirada general a tota la graderia. També ens passa sovint quan una televisió connecta amb l'estadi i la càmera que ens ofereix la visió general delata una graderia de la part lateral –la poca gent que hi ha se sol concentrar més a tribuna o als gols– buida. Un dia és la pluja; l'altre, la poca entitat del rival. O qualsevol cita que no té res a veure amb el futbol. El cas és que no hi ha manera de veure un bon caliu als nostres camps. Queden alguns casos que trenquen la tendència, tots molt meritoris, però cada cop menys. “És un drama”, em comentava fa unes setmanes un entrenador català de tercera divisió, que recordava els ambients que havia viscut com a jugador fa anys. O els que hi havia, setmana rere setmana, en categories regionals. “Ara hi van els pares, i amb prou feines.”

Costa pensar que es reproduiran escenes de rivalitat entre equips veïns que ja comencen a formar part de la nostàlgia, perquè aquells partits traspassaven l'àmbit esportiu i tot ha canviat molt. En categories més baixes, la batalla sembla perduda. Però el que em costa més d'entendre és que el futbol de més nivell també tingui tan poc seguiment. El Girona i el Sabadell es comencen a consolidar a segona A, però ni uns ni altres poden oblidar que, amb la perspectiva del seu passat recent, és tot un privilegi ser a la Lliga de Futbol Professional. Ara tots dos han tancat el primer terç del campionat, lluny de la felicitat i la tranquil·litat amb què havien completat aquest mateix tram fa un any. El Sabadell, de fet, és en zona de descens, tercer per la cua. Els gironins també tenen alguns punts foscos per redreçar, com el rendiment a casa. I encara que no sigui de l'àmbit purament competitiu, l'afluència de públic també és (o hauria de ser) un dels grans maldecaps de tots dos clubs.

Que la flama del Girona que tant va brillar la temporada passada perdria intensitat, estava cantat, per més que Rubi insistís a demanar que no s'apagués quan va marxar al Barça. Els gironins van estar a punt de tocar el cel. Van tenyir la ciutat de blanc-i-vermell, tothom parlava de l'equip i Montilivi bullia. Era una febrada, i ningú s'ho volia perdre. Ara, i tot i que el començament de lliga va ser més bo del que la majoria hauríem pogut predir, l'afició sembla estancada. No hi ha manera de superar els 4.000 espectadors, força menys de la meitat de la capacitat de l'estadi. I em fa l'efecte que ni repartint invitacions a dojo serien capaços d'augmentar gaire l'assistència. A Sabadell, sense l'impuls que va tenir el Girona el curs passat, l'afluència mitjana encara és més baixa, i això que és un club que a segona B i a tercera divisió era capaç de mobilitzar seguidors en els desplaçaments com pocs altres. Dissabte, en el duel contra l'Alcorcón, hi havia 1.645 espectadors a la Nova Creu Alta. La xifra, la més baixa de tota la categoria, fa tremolar, encara que el temps no acompanyés. És veritat que el Sabadell no està gens fi i que el Girona té el llistó altíssim. Però si l'única manera perquè l'afició s'engresqui de veritat és acostant-se a primera, si no n'hi ha prou competint a segona A, és que tenim un problema.