L'associació del Barça amb Qatar té una cosa bona i una de dolenta. La bona són els 30 quilos anuals que ingressa el club en concepte de publicitat. La dolenta és la pudor que fa. No cal insistir gaire en el vici d'origen de tot plegat. El blanqueig de Qatar a través del club amb més bona imatge del món estava planejat abans de les últimes eleccions, però convenientment amagat fins després de la victòria a les urnes dels actuals dirigents. També era part del pla desinfectar l'acord amb una fundació que suavitzés la desaparició de l'Unicef i dissimular-ho amb un aterratge progressiu (samarretes, tanques, sala de premsa i poca cosa més). Després, ja avalat per l'assemblea, va arribar Qatar Airways i la invasió de tot espai significatiu de l'àmbit culer, particularment la pell externa del Camp Nou i les grades, on la indigesta publicitat qatariana ja disputa el protagonisme a l'anímic Més que un club. Era qüestió de temps que això passés, com era qüestió de temps que la fortor fos cada cop més irrespirable. Ho era d'origen –i aquí tothom és esclau de les seves paraules i silencis– perquè Qatar és un emirat governat amb mà de ferro per una família, amb una democràcia raquítica, un ínfim respecte pels drets humans i una explotació de treballadors immigrats (80% de la població) que defineix l'esclavatge del segle XXI. Després, s'ha sabut que Qatar va adquirir les influències polítiques necessàries per quedar-se el mundial del 2022. Un mundial que es jugarà de matinada o a l'hivern perquè a més de 45 graus és difícil que els partits acabin amb els 22 jugadors drets. I en les últimes hores un informe d'Amnistia Internacional torna a sumar motius d'orgull al culer del carrer denunciant amb noms, xifres i detalls la situació d'explotació, coacció, frau i enllaunament que viuen els constructors de les infraestructures del mundial. La pudor és tanta i tan global que també és qüestió de temps que el Barça quedi empastifat del tot o bé faci marxa enrere. Naturalment, decidiran els socis, com sempre.