El Madrid de bàsquet, un espectacle
de Laso és
de pati de col·legi, i entengui's el qualificatiu com el millor compliment
Després d'uns quants anys sense acabar de convèncer tot i la qualitat de la seva plantilla, el Real Madrid de bàsquet està firmant un inici de temporada rutilant. I no tant pel nombre de victòries, sinó per un nivell de joc descaradament ofensiu que aclapara els rivals i captiva els aficionats, que acaben rendits a les meravelles d'un grup que fa pinta de passar-s'ho molt i molt bé jugant a bàsquet.
Ja veurem fins on arriba aquesta temporada, però el cert és que el joc de l'equip de Pablo Laso enganxa. I no pot ser de cap altra manera, perquè el nivell assolit és memorable i recorda el d'altres equips de llegenda. Parlo de la mítica Iugoplàstica, de la Penya que va conquerir la lliga del 91 i parlo, també, de paraules majors. Perquè la velocitat de les transicions dirigides per Sergio Rodríguez i Sergi Llull, i culminades per Rudy Fernández, Nicola Mirotic i Marcus Slaughter –per citar-ne només alguns– evoca en els aficionats que ja superem la quarantena la imatge d'aquell inoblidable showtime de Magic, Kareem i companyia.
Com que bona part del talent ja hi era, haurem de pensar que bona part de l'èxit –momentani, és cert– d'aquest equip correspon a l'entrenador. Un Pablo Laso qüestionat al final de la temporada passada, i que ha estat capaç de posar pau, ordre i harmonia en un grup fins fa pocs mesos marcat pels egos d'algunes de les seves individualitats. Un egoisme ara aparentment oblidat i que va arribar a provocar el més gran fracàs d'un geni com Ettore Messina.
El joc del Madrid és de pati de col·legi, i entengui's el qualificatiu com el millor compliment. Perquè és als patis, de petits, quan ens enamorem d'un esport i juguem a emular els nostres ídols culminant contraatacs i clavant triples decisius. I no practicant la defensa fins a l'obsessió i estudiant sistemes com si fossin l'única alternativa d'atac. Dinàmiques, aquestes últimes, cada cop més habituals en el nostre esport i que són una de les causes –no l'única– de la fuga d'aficionats que ha patit en els últims anys en benefici del totpoderós futbol.