Ja hauran sentit allò que la història l'escriuen els vencedors. No ho rebatré ara i aquí, però sí que postil·laré que cada cop és més difícil destriar vencedors i vençuts, categories, a més, sovint estrictament conjunturals. Només cal comparar cada dia la premsa filomerengue i la filoculer: la tensió constant entre els dos relats que perfilen és sovint tan incompatible que a un no iniciat li costaria molt de creure que tinguin els mateixos fets com a matèria primera. I el Barça i el Madrid, encadenats a una disputa interminable, són sempre vencedors o vençuts només de manera conjuntural, de manera que, tot i que cadascun d'ells posa al servei del seu discurs, del seu relat, una altíssima potència de foc mediàtica, són incapaços de contrarestar la versió contrària. Suma zero.

Això és més vell que l'humor de Blatter, que consti. La novetat és que ara, cada cop més, també són incapaços de controlar el magma de microrelats alternatius i inoportuns que, característics d'aquesta era de la (sobre)informació en què fins i tot els aplegapilotes tenen community manager, circulen, se superposen i es contradiuen, tot a velocitat de fibra òptica, amb el macrorelat que es vol hegemònic. Interferències. Perquè ja no es tracta només, com quan érem tan ingenus i feliços, de construir el relat al camp, fonamentat a jugar millor i guanyar. Ara, a més, hi ha altres animalets, com els valors, que se suposa que donen –valgui la redundància– valor afegit però que cal alimentar, i que són voraços però també fràgils, i s'esquerden si topen amb una d'aquelles interferències. Com ara, què sé jo, allò de Qatar i els drets humans, posem per cas.

En fi, que al Barça, el Madrid i qualsevol gran club, ara, a més d'estar ocupat i preocupat per la imatge i el joc de l'equip, el preocupen altres intangibles. Per posar un altre exemple, la Pilota d'Or. Objecte d'una delirant batalla mediàtica amb conseqüències col·laterals tan imprevistes i indesitjades com que, a còpia d'insistir en els mèrits de CR7 per endur-se el guardó, cada cop deu quedar menys gent que recorda que ja el va guanyar un cop. És el que té modelar relats llefiscosos: després se t'escorren entre els dits.

Aquesta nova preocupació dels grans clubs és, òbviament, la dels seus presidents. Que abans s'havien de dedicar sobretot a trobar i encaixar cracs i un entrenador que encertés amb la pissarra, però ara, a més, han de vetllar per l'encaix d'infinitat de relats en el discurs hegemònic i vigilar que també el cap de premsa encerti tàctica i estratègia. Ja m'imagino que deu ser complicat, i en tot cas, més val que Rosell canviï cada nou mesos de dircom (que és com ara en diuen dels caps de premsa) que d'entrenador. Però igual que quan els caps de tècnics roden a ritme de Gil i Gil, s'ensuma que el problema rau més a la llotja que a la banqueta, ningú es creu a hores d'ara que el descontrol sobre el(s) relat(s) a can Barça es resolgui amb un nou fitxatge.