Ja hau­ran sen­tit allò que la història l'escri­uen els ven­ce­dors. No ho rebatré ara i aquí, però sí que postil·laré que cada cop és més difícil des­triar ven­ce­dors i vençuts, cate­go­ries, a més, sovint estric­ta­ment con­jun­tu­rals. Només cal com­pa­rar cada dia la premsa filo­me­ren­gue i la filo­cu­ler: la tensió cons­tant entre els dos relats que per­fi­len és sovint tan incom­pa­ti­ble que a un no ini­ciat li cos­ta­ria molt de creure que tin­guin els matei­xos fets com a matèria pri­mera. I el Barça i el Madrid, enca­de­nats a una dis­puta inter­mi­na­ble, són sem­pre ven­ce­dors o vençuts només de manera con­jun­tu­ral, de manera que, tot i que cadas­cun d'ells posa al ser­vei del seu dis­curs, del seu relat, una altíssima potència de foc mediàtica, són incapaços de con­tra­res­tar la versió contrària. Suma zero.

Això és més vell que l'humor de Blat­ter, que consti. La nove­tat és que ara, cada cop més, també són incapaços de con­tro­lar el magma de micro­re­lats alter­na­tius i ino­por­tuns que, carac­terístics d'aquesta era de la (sobre)infor­mació en què fins i tot els aple­ga­pi­lo­tes tenen com­mu­nity mana­ger, cir­cu­len, se super­po­sen i es con­tra­di­uen, tot a velo­ci­tat de fibra òptica, amb el macro­re­lat que es vol hegemònic. Inter­ferències. Perquè ja no es tracta només, com quan érem tan inge­nus i feliços, de cons­truir el relat al camp, fona­men­tat a jugar millor i gua­nyar. Ara, a més, hi ha altres ani­ma­lets, com els valors, que se suposa que donen –val­gui la redundància– valor afe­git però que cal ali­men­tar, i que són voraços però també fràgils, i s'esquer­den si topen amb una d'aque­lles inter­ferències. Com ara, què sé jo, allò de Qatar i els drets humans, posem per cas.

En fi, que al Barça, el Madrid i qual­se­vol gran club, ara, a més d'estar ocu­pat i pre­o­cu­pat per la imatge i el joc de l'equip, el pre­o­cu­pen altres intan­gi­bles. Per posar un altre exem­ple, la Pilota d'Or. Objecte d'una deli­rant bata­lla mediàtica amb con­seqüències col·late­rals tan impre­vis­tes i inde­sit­ja­des com que, a còpia d'insis­tir en els mèrits de CR7 per endur-se el guardó, cada cop deu que­dar menys gent que recorda que ja el va gua­nyar un cop. És el que té mode­lar relats lle­fis­co­sos: després se t'escor­ren entre els dits.

Aquesta nova pre­o­cu­pació dels grans clubs és, òbvi­a­ment, la dels seus pre­si­dents. Que abans s'havien de dedi­car sobre­tot a tro­bar i encai­xar cracs i un entre­na­dor que encertés amb la pis­sarra, però ara, a més, han de vet­llar per l'encaix d'infi­ni­tat de relats en el dis­curs hegemònic i vigi­lar que també el cap de premsa encerti tàctica i estratègia. Ja m'ima­gino que deu ser com­pli­cat, i en tot cas, més val que Rosell canviï cada nou mesos de dir­com (que és com ara en diuen dels caps de premsa) que d'entre­na­dor. Però igual que quan els caps de tècnics roden a ritme de Gil i Gil, s'ensuma que el pro­blema rau més a la llotja que a la ban­queta, ningú es creu a hores d'ara que el des­con­trol sobre el(s) relat(s) a can Barça es resol­gui amb un nou fit­xatge.