La discussió sobre l'estil de joc del Barça és tan microscòpica que ha perdut, si no tergiversat, la visió global de la qüestió. De tant mirar a través de la lent buscant alguna mutació genètica en l'ADN blaugrana, alguns han acabat perdent de vista qüestions elementals en tota manera de jugar, també la del Barça. Detalls tan escassament importants com ara que el nivell dels jugadors, el seu estat de forma, determina el nivell de joc de l'equip. O que les novetats, siguin de jugadors, de moviments tàctics o de criteris de joc, necessiten generar automatismes per donar el màxim rendiment. O que qualsevol manera de jugar té com a premissa la competitivitat que permet assolir els objectius de l'equip. El Barça que va golejar el Granada dissabte passat ofereix diverses conclusions positives i qualsevol sembla més rellevant en aquest moment que si el futbol va ser més o menys divertit. Si obviem el virus FIFA, les baixes de Messi i cinc titulars més i l'experiència empírica dels partits trampa és que no volem permetre que la notícia ens espatlli un bon titular. O és que no hem vist partits equiparables a aquest, més dolents i pitjor resolts? La conclusió òbvia és que el rendiment de l'equip va estar per sobre de les expectatives. Però com que la competitivitat d'aquest Barça, a la vista de resultats i estadístiques, ja no és notícia, girem full i centrem-nos en els factors de creixement. Per exemple, la reaparició del gran Iniesta. El seu discretíssim principi de temporada s'ha atribuït a l'entrada de Neymar, la competència de Cesc, la seva renovació, les modificacions tàctiques de Martino... Bé, doncs, Iniesta ha arribat i això és transcendent per a l'equip. Com també la fórmula Neymar + Alexis + Pedro + Cesc = 25 gols + 23 assistències, que ha permès pal·liar l'impacte de l'absència física i futbolística del gran Messi en aquest primer terç de temporada. Fins i tot el gros de la plantilla va sortir reforçat del partit contra el Granada.

Segur que ens divertirem.