L'esport espanyol galleja de fites esportives i d'èxits reiterats contínuament. Però també és campió en la màniga ampla, en l'immobilisme per eradicar els problemes econòmics de les competicions pròpies. Que un club deu cinc mesos a la plantilla? Doncs se'l torna a acceptar el curs següent. Que un club ha de desaparèixer, ofegat pels deutes? Se n'hi col·loca un altre, amb un nom nou per evitar problemes legals, i en la mateixa categoria. Aquesta forma de funcionar ha desprestigiat, en el cas del bàsquet, les competicions FEB i les ha dut a una situació de no-retorn. I el més trist és que a tothom ja li va bé, als clubs i, lògicament, a la federació.

En països com Alemanya o França, fa temps que caminen cap a una altra direcció. I en el cas del país veí, anant fins a les últimes conseqüències. M'explico. Al juny, el Perpinyà, quart classificat en la primera divisió femenina el curs passat, era enviat per la federació francesa a categoria regional (6a divisió) per una mala gestió financera que el situava en fallida. El club va apel·lar i, a finals d'octubre, el Tribunal Administratiu de Montpeller va donar-li la raó i va obligar que el readmetessin a categoria professional. En aquest cas, a segona divisió i amb el campionat ja iniciat des de feia gairebé un mes. A la resta de clubs no els va fer gràcia el desenllaç i, en una decisió que tenia el suport de la majoria (12 de 13, excepte la INSEP), van anunciar un boicot a l'entitat del Rosselló. Ningú es presentaria als partits contra ells en tota la temporada, ni a casa ni a fora. Creuen que la presència d'un club que no ha complert els compromisos i el rigor econòmic –algunes fonts situen el deute en dos milions d'euros– resta “honestedat” a la lliga. “Un club amb un deute total prop de quatre vegades el pressupost anual de la resta estaria exempt de les restriccions financeres que patim els altres?”, es preguntaven en un comunicat, fa uns dies.

Qui realment pensés que es tractava d'una fanfarronada ha quedat convençut aquest cap de setmana. El Perpinyà havia de debutar –era partit de la setena jornada; els altres s'han reubicat el 2014– i, dies abans, el Graffenstaden d'Estrasburg va comunicar-li que no s'hi presentaria. I així va ser. Una mesura que tindrà continuïtat ja que el Charnay també va fer saber ahir a la federació que no anirà al partit que hauria de disputar a la seva pròpia pista contra el Perpinyà, aquest dissabte. Tots aquests clubs es veuen abocats a una sanció –victòria i 2 punts per al Perpinyà cada setmana i 0 per al rival de torn–, però han demostrat àmpliament que no els importa gens ni mica. Aquí, qui té les de perdre és la federació, que ha d'acatar la decisió judicial a contracor i veu com una competició seva queda pervertida perquè, a final de temporada, es pot donar la circumstància que el club nord-català acabi primer sense haver jugat ni un sol partit. Una situació absolutament surrealista i mai vista en l'esport.

Sigui com sigui, el fons del boicot té un punt de racionalitat, de sentit comú amb com s'estan fent les coses a França. La garantia de liquiditat i de pressupostos ajustats impossibilita la perversió del campionat. Tothom és el que és i no el que li agradaria ser i així s'eviten casos com el del Lucentum a la LEB Or el curs passat, en què va fer una plantilla descomunal, que va pujar a l'ACB i el resultat final va ser un descens administratiu per deutes. Patètic, vaja. La justícia, paradoxalment, li ha donat la raó, però el Perpinyà hauria de pagar els seus excessos ja que, si no, un precedent sempre és perillós.