El nord-ame­ricà Dave Ohl­son es va endur, dis­sabte pas­sat, el premi gros del 31è Fes­ti­val de Cinema de Mun­ta­nya de Torelló amb la pel·lícula K2: siren of the Hima­layas, en què il·lus­tra, en 75 minuts, els intents històrics dels alpi­nis­tes per acon­se­guir pujar la segona mun­ta­nya més alta de la Terra. Es tracta d'un vaivé de docu­men­tació visual que va dei­xant el pic més alt del Karako­rum exac­ta­ment com les pedres del mig del Rin, les Lore­lei, situ­a­des entre Bin­gen i Coblença, i les roques de la península de Sor­rento, al cap­da­vall de la badia de Nàpols, on hi hau­ria Ante­messa, l'illa de les sire­nes d'Ulis­ses.

Inter­ca­lant expe­di­ci­ons com la del 1909 del duc dels Abruz­zos, Lluís Ama­deu de Savoia-Aosta, que va arri­bar fins a uns endi­mo­ni­ats 6.666 metres, amb ascen­si­ons moder­nes, com la de Ger­linde Kal­ten­brun­ner, que l'agost del 2010 va haver d'avor­tar l'ascens després que el seu com­pany de cor­dada, Fre­drik Erics­son, s'esta­vellés en caure de 1.000 metres, la pel·lícula encim­be­lla el lle­gen­dari K2 a l'Olimp dels mites.

Pas­sar d'esde­ve­nir l'objec­tiu d'una car­rera alpinística a un para­digma mític només és a l'abast dels colos­sos que sobre­pas­sen la natu­ra­lesa humana per expli­car-nos la cos­mo­lo­gia que ens envolta.

Les sire­nes, aquells ele­ments feme­nins que amb l'atracció del cant duien a la per­dició els nave­gants que les escol­ta­ven, no eren –no són– sinó la fabu­lació del perill d'encan­tar-nos amb el somi­eig de l'aigua entre les roques, perquè l'atracció d'allò que ens plau no pot fer-nos igno­rar que el plaer és cosa nos­tra. Si no veuen el film, els reco­mano Al ver­ti­gen, la dar­rera novel·la de Núria Per­pinyà, en què l'alpi­nisme i l'amor extrems s'enlla­cen per expli­car-nos el mateix: que tre­pit­jar les cres­tes glaçades dels cims més alts és un esport de risc, no pas per les difi­cul­tats d'acli­ma­tació i la falta d'oxi­gen, sinó pel ver­ti­gen de tenir el món als peus com l'ull de poll d'allò que ens falta.