Ja està, ja tenim aquí la primera desfeta del Barça. Ja es pot dir, i amb raó, allò que “es veia venir”. I tant, que es veia: després de 20 partits invicte, el més probable, estadístiques en mà, és que s'apropi la primera derrota. Joc a banda. A més, la derrota va arribar en el primer Ajax-Barça de la història, fet que permet dotar-la d'una càrrega simbòlica a mida del discurs de la traïció a l'estil. L'atzarosa circumstància fa que, a la crítica, sana i necessària, a l'horrorosa actuació del Barça, la pitjor del curs i que ha de servir, com qualsevol derrota, per identificar i desinfectar vicis com virus, s'hi afegeixi graduació. Fins al punt que, tot i que el daltabaix té escasses conseqüències directes en la competició, ara sembla, ja sí, que això és pura crisi, estatus que Martino havia avançat irònic guanyant-se més retrets provinents sobretot dels llocs des d'on ara se'ns repeteix més que sí, que el virus ja hi era, covant-se.

Sobtaria que el factor simbòlic s'hagi destacat molt més que la influència de les nombroses baixes de l'equip, que va comparèixer no només sense l'infinit Messi, sinó també sense l'assegurança a tot risc que és Valdés ni cap lateral titular (ni el primer dels suplents), ni tampoc Busquets, brúixola i termòstat, aquest per decisió tècnica, discutibilíssima, tenint en compte les baixes. És a dir, que l'equip, sense que això serveixi per estalviar cap calbot, estava desfigurat des de l'alineació. Dic que sobtaria, si no fos perquè tothom que ha anat al Camp Nou, no ha vist naus en flames més enllà d'Orió, però gairebé: jo recordo, en aquell Barça-València en què Messi va fer quatre gols, un espectador defensant, fins i tot quan ja n'havia marcat tres, que era un futbolista sobrevalorat. Hi he pensat aquesta setmana. I també en Robson, i la cacera, i els penediments dels que anys després van admetre que va ser un incomprès. I en Van Gaal, abans del qual, amb Cruyff per exemple, la pressió i el rigor defensiu pel qual se'l va matxucar i que ara trobem a faltar era inexistent. I en el fundacional i magnífic dream team, que sempre tenia 20 minuts de piconar rivals i sovint 20 més d'empanada i descontrol. I en Ronaldinho, a qui els que primer el volien renovar per a tota la vida després el van començar a triturar bastant abans que es deixés caure en picat, i un ja no sap si és que el veien venir o si, com diuen en castellà, entre todos la mataron y ella sola se murió.

Hi penso perquè crec que potser ara i aquí no n'hi ha per tant, i al final, entre tots farem que sí que n'hi hagi. Però com que el Barça i el Madrid són vasos comunicats i miralls deformants l'un de l'altre, després miro al Bernabéu i veig que al públic, ara i aquí tan crític, allà se'l vol fer còmplice de la delirant campanya per la Pilota d'Or per a CR7, fent màscares perquè els que paguen se les posin i es posin al servei del que més cobra. I penso que millor aquesta hiperexigència d'aquí, i que, per sort, la mascarada aquí no seria viable. Però llavors torno a recordar les naus més enllà d'Orió. I així estem, en aquest bucle.