Pur present
Algun dia ja llunyà, la personalitat col·lectiva del Barça va decidir instal·lar-se en el present més roent i imperatiu, decidit l'estat d'ànim per l'últim marcador. I avui, quan toca visitar un camp històric, un rival feixuc i ben entrenat, podem dividir-nos entre gent que veu la desfeta a Amsterdam com un simple avís i els que l'analitzem com un símptoma. A sobre, prou conegut, gairebé viscut fa quatre dies. Estarem d'acord que el Barça ha de repassar el guió que el va transportar a la glòria quan tingui dubtes, i allà trobarà solucions als problemes circumstancials.
Amb Martino parlàvem d'evolucionar el model per evitar la contínua ensopegada contra rivals que havien trobat l'antídot a tanta excel·lència a còpia de plantar al davant la línia Maginot. I aquí ens havíem quedat, però el matx contra l'Ajax obliga a la reflexió, que una cosa és seguir endavant d'acord amb el plantejament unànimement acceptat, i l'altra, prou diferent, gairebé antitètica, engegar a rodar la praxi dels elements bàsics que conformaven aquesta mena de bíblia d'èxit arrodonida fa quatre dies. La pedra filosofal ho diu tot: si no corres, no guanyes. Si no pressiones, no guardes la possessió, no mantens la posició, no fas rodar la bola a velocitat supersònica i no sues com els onze de davant, difícilment podràs imposar finalment el teu formidable talent. Potser ho podràs aconseguir contra el 90% dels equips de la lliga, però, ho saben perfectament, t'arrisques que els europeus et passin la mà per la cara. Es juga com s'entrena, diuen els clàssics, i altres clàssics més recents et parlen d'autocomplaença i les seves cares factures. Impossible oblidar la humilitat, les ganes extremes de pencar com a virtuts bàsiques, irrenunciables, que et van portar a ser el millor equip de la història.
Vista l'última referència, li toca a Martino collar-los com els collava aquell que el lector i un servidor sabem, encara que no diguem el cognom per risc a molestar o semblar nostàlgics. O hi estàs ben a sobre o t'acaben prenent el pa del cistell, com els va passar a l'absent Tito i al present Roura en l'última campanya. Si calen decisions, es prenen a partir d'aquests fonaments, que haurien d'estar ja marcats a foc en la rutina del col·lectiu, tant se val el nombre de baixes o les circumstàncies concretes. El Barça va ser gran, històric, a partir d'oblidar victimismes i d'aixoplugar-se en tota mena d'excuses. Avui toca fidelitat al model i esforç. D'aquí a quatre dies comprovarem si és que volen dinamitar el llegat o si els jugadors tornen a ensopegar amb la pedra de creure's superiors sense aprendre les clares lliçons del passat. I gronxar-se tornaria a ser un pecat mortal, perquè encara poden oferir moltes alegries. Si volen, és clar. Si volen suar i pencar.