L'Agència Espanyola de Protecció de la Salut en l'Esport (AEPSAD) arxivava l'expedient per dopatge amb cortisona d'Àngel Mullera, Mully, per un suposat positiu en el campionat espanyol d'atletisme del juliol passat i posava així de manifest la incompetència –i probablement la mala fe– que nia en alguns organismes oficials de l'esport espanyol. Era la segona fase d'un procés que va tenir el seu primer episodi en els Jocs Olímpics de Londres 2012. Mullera es medica des dels nou anys per l'asma i pren un broncodilatador (Pulmicort) del grup dels corticoides que, en cap cas es pot considerar dopatge atès que ho fa per prescripció mèdica i sense el qual no podria practicar l'esport. Ho sabia el Comitè Olímpic Espanyol (CEO), el Consell Superior d'Esports (CSD) i la corresponent federació del fondista català especialitzat en 3.000 metres obstacles. Això no obstant, se'l va assenyalar amb el dit a la premsa esportiva de Madrid, As i Marca, i va estar a punt de no poder participar en els esmentats Jocs de Londres. Finalment ho va fer gràcies a una decisió de darrera hora –tan de darrera hora que Mullera va haver de viatjar a corre-cuita a Londres quan la resta d'atletes espanyols ja es trobaven a la capital britànica– del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport (TAS) que va obligar el CEO a incloure'l en la llista d'esportistes espanyols que prendrien part en els Jocs, atès que no havia estat sancionat per falta de proves fefaents.

El cas Mullera posa de manifest la poca credibilitat, la manca de coordinació i la politització dels organismes oficials de l'esport espanyol. En primer lloc, mai va haver-hi constància (més enllà d'uns suposats correus que Mullera va insistir que eren falsos) del pretès dopatge. En segon lloc, l'AEPSAD no va ser informada de les circumstàncies mèdiques de Mullera ni pel CEO ni pel CDS. Tanmateix, es va apressar a filtrar la notícia del suposat dopatge. Per acabar, la filtració tenia lloc un mes després que Mullera fes costat públicament al procés sobiranista.

És clar que la lluita contra el dopatge resulta imprescindible per vetllar pels valors de l'esport en qualsevol de les modalitats que més sovint estan sota sospita (atletisme, ciclisme...), però també hauria d'estar clar que les filtracions no contrastades poden posar fi a la vida esportiva d'un atleta d'alt nivell. En aquest sentit, tan greu és el dopatge, que cal combatre amb tots els mitjans i recursos a l'abast, com la filtració de falses acusacions que malmeten la imatge de l'esportista i que després no tenen conseqüències per aquells que les difonen o les promouen. El cas Mullera exigeix quelcom més que l'arxivament de l'acusació per dopatge basada, en paraules de l'AEPSAD, en un error per ignorància. Exigeix, per dignificació de l'esport i de l'atleta afectat, un esclariment total dels fets i dels responsables dels mateixos. Exigeix més transparència i professionalitat dels organismes implicats (CEO, CDS, AEPSAD, Federació) i una rectificació dels mitjans de comunicació que van difondre –i condemnar– la notícia del suposat dopatge sense contrastar-la degudament. I exigeix, finalment, una reparació moral de l'afectat que durant dos anys ha hagut de lluitar contra corrent per demostrar la seva innocència. En suma, requereix més professionalitat i rigor en els organismes esportius espanyols si volen ser creïbles. I, és clar, demanda una menor politització d'aquests organismes si es vol esvair qualsevol dubte que Mullera ha estat objecte d'un assetjament no tant per motius esportius com per les seves opinions polítiques, que comparteixen molts altres esportistes o professionals de l'esport catalans.