Contra la memòria de peix
va arrabassar Di Stéfano al Barça s'explica en un dels episodis de
‘De Gamper a Cruyff', de Solà
L'esport té, bàsicament, memòria de peix. Els catalans i els culers solen tenir, en termes generals i sense entrar en detalls, memòria de peix. Sumat tot, queda una memòria de peix de dimensions pantagruèliques. Sort que apareixen petits herois disposats a rescatar-nos, que ens passen la pilota pel davant perquè no puguem desaprofitar l'ocasió donada. I una que no cal desaprofitar és “De Gamper a Cruyff. El Barça d'ahir explicat als culers d'avui”, el llibre publicat per Lluís Solà i Dachs, enginyer i senador culer de pedra picada (Barcelona, 1932), estudiós de la premsa catalana, sobretot de la humorística, amb treballs sobre El Be Negre, Cu-Cut!, En Patufet, Papitu, Xut! i L'Esquella de la Torratxa. Solà, “un senyor de Barcelona” –com l'anomena, en el pròleg, Frederic Porta– ha compilat facècies i anècdotes de la història del Barça, una part de la qual coneix de primera mà, de la graderia estant. Il·lustrats per Joaquim Bartra, són episodis singulars sobre un munt de fets i personatges que fan la història del club i, alhora, són indeslligables de la història del país.
Són episodis que ens expliquen més del que pensem: el paper de Hans Gamper, fundador i “millor president de la història club”, les seves topades amb l'Asociación Barcelonesa de Padres Púdicos de Familia que es queixava, irada, dels futbolistes que sortien de casa amb els pantalons de mitja cama; el suïcidi d'aquest suís que tant va arrelar a Catalunya; l'època daurada dels anys vint; el catalanisme de l'entitat i les represàlies que va patir, com durant la dictadura de Primo de Rivera es va suspendre el club i es va clausurar el camp; els primers cracs, Alcántara i Samitier; el jugador del Barça que va triomfar a Hollywood de latin lover... I a partir del franquisme, la rivalitat amb el Madrid, la imposició d'un president franquista; l'exorcisme al camp de les Corts; i com la dictadura va arrabassar Di Stefano al Barça –ja s'hi entrenava– per portar-lo al Madrid... Si tinguéssim apresos alguns episodis del llibre entendríem una mica millor unes quantes coses del Barça actual, de l'esport i del país d'avui. Potser fins i tot somriuríem una mica millor. No oblidin que Solà és un entès de l'humorisme català.
En altres països, com Anglaterra, la pròpia història, com a base, explicació i ritual és sabuda i portada entre cotó fluix. És a dir, forma part de la seva consciència col·lectiva. I a partir d'aquí, surten al camp, omplen l'estadi i “ordre i aventura”. I aquesta és, em sembla, la gran diferència entre el Barça i altres clubs europeus de tradició. Només sent agraïts amb els nostres, podrem construir alguna cosa més. En lloc de repetir-ho com lloros, sabem qui i què fa dir-se al Barça més que un club? Aquest Nadal, en lloc de queixar-vos ritualment de la falta de futbol –tranquils, el llibre també parla dels partits que es feien per Nadal– regaleu De Gamper a Cruyff. Serà, no en tingueu cap dubte, una altra manera de veure bon futbol.