Tinc la mania d'anar a Lugo, Còrdova o Miranda –o a Roma o a Toronto, tot i que per desgràcia no hi vaig tan sovint– i obrir les planes d'esports dels diaris locals. D'engegar la televisió de l'hotel i buscar si el canal de la zona fa retransmissions o programes sobre els equips d'aquell territori. Potser perquè ho he viscut tota la vida, primer com a aficionat i després des d'un altre costat, m'agrada que hi hagi un bon seguiment mediàtic d'allò que és més proper. I de l'esport, també. Trobo magnífic que hi hagi pobles, territoris més extensos i fins i tot països que potenciïn molt un esport determinat, i que tinguin una bona repercussió, que al cap i a la fi una cosa va lligada –o hi hauria d'anar– a l'altra.

Han tancat la televisió i la ràdio públiques del País Valencià. Ha quedat clar, pel que hem llegit i sentit, que durant molt de temps s'hi van tapar grans barbaritats que haurien d'haver sortit a la llum molt abans. No seré pas jo qui defensi el mitjà sense reserves ni matisos, entre altres coses perquè no en coneixia gaire res. No sé si sobrava gent treballant-hi, ni quan va començar a perdre rigor, credibilitat i perspectiva. L'únic informatiu que he vist és el que ha fet la volta a mig món sobre el tancament. Amb prou feines sabria dir un parell de noms de programes que no havia vist mai sencers. Però lamento que la sobtada apagada s'ho hagi endut tot. Els que deien amén seguint directrius marcades, però també els bons professionals, que n'hi havia. I com que m'agrada parlar del que conec, ni que sigui mínimament, m'emprenya molt tenir companys que, de cop i volta, es queden sense poder fer la feina que tan bé dominaven.

Encara recordo un diumenge, a punt de dinar a casa, que vaig rebre indicis de l'arribada d'un director esportiu al Girona. Com que havia estat a Elx, se'm va acudir, mig desesperat, trucar a en Raül, un col·lega alacantí amb qui havia coincidit quatre o cinc vegades als camps. Ell també devia dinar. No sabia gaire res del que li demanava i no tenia cap necessitat de mobilitzar-se. Però al cap d'un quart d'hora ja em trucava per donar-me el telèfon i un bon currículum de qui buscava. Dominava allò que tocava i hi posava interès, voluntat i curiositat. En Raül és un dels afectats directes del tancament de RTVV. Com els seus companys, s'ha trobat d'un dia per l'altre de seguir la rutina habitual –que si anar a la roda de premsa d'un entrenador, que si gratar per trobar possibles fitxatges, que si fer guàrdia en un club– a quedar-se sense feina. De cop.

Com passa a Catalunya, a Ràdio 9 feien un seguiment exhaustiu dels equips de primera divisió –el Vila-real, el València, l'Elx i el Llevant– i del de segona A –l'Hèrcules–, i els caps de setmana feien rondes amb els resultats de segona B. Hi havia tertúlies i un programa diari al migdia, amb informació desconnectada. A Castelló de la Plana, per exemple, es parlava del club de la capital pel seu historial, malgrat que ara és a tercera divisió. Tot això s'ha fos. De cop. Un seguidor de l'Hèrcules o del Llevant, haurà passat de tenir programes a la ràdio i la televisió que parlaven cada dia del seu equip, a quedar-se sense. De cop. És demanar massa que un valencià pugui tenir notícies esportives de protagonistes de casa seva, i no només del Madrid, el Barça, de Rafa Nadal, de Fernando Alonso i de l'NBA? Em sembla que no. Si Televisió de Catalunya deixés de parlar de l'Espanyol, del Girona i del Sabadell, o deixés d'emetre el Futbol.cat seria un drama nacional? Esperem no haver de debatre-ho.