No hi volia entrar, però al final t'hi sents obligat. Comprovo que des de fa unes quantes setmanes les alineacions que fa l'entrenador Aguirre s'assemblen més a una rifa casolana que no pas al resultat d'una lògica reflexió. Tampoc té cap sentit ni cap lògica haver d'aguantar les criaturades de Thievy que, com un nen petit, sempre vol allò que no pot tenir. Tot i aquestes asseveracions no em desdic del que he repetit tantes vegades, que del quart cap avall la resta dels equips de primera són i estan, si fa no fa, allà mateix. Allò que més hauria de preocupar de l'Espanyol és la diferència de joc, però sobretot de convenciment, entre la primera part i la segona en el partit de dissabte. D'acord. Els dos gols de la Real van ser dos regalets: una sortida en fals del porter i un misto de campionat d'un davanter que no feia ni trenta segons que havia tingut una oportunitat de gol a la porteria contrària. Però home, anar endarrere com els crancs quan es juga a casa i deixar respirar el contrari quan el resultat el tens a favor és un risc que l'Espanyol no es pot permetre. Amb tot, cal insistir que les coses continuen exactament igual que divendres passat. Amb la diferència que queda una jornada menys perquè s'acabi la lliga. Cada vegada tinc més clar que no cal anar més enllà, ni tenir més aspiracions que l'equivalent al lloc que en aquest moments s'ocupa: el del mig. Ara com ara, qualsevol vel·leïtat de voler jugar una competició europea és d'una gran temeritat. Només cal veure l'exemple del Betis. Està realment tan malament perquè el seu entrenador, Pepe Mel, se n'hagi d'anar fet un mar de llàgrimes? Va últim, sí, però a deu punts d'un València, novè, que és a vint punts dels de davant. Mentre no es demostri el contrari (sempre hi ha alguna excepció) els clubs d'economies modestes pateixen la doble competició. L'Espanyol ho sap molt bé. Cal recordar el post-Leverkusen?