El Suprem ha parlat i sembla que Del Nido anirà a la presó. I dic sembla perquè sempre pot haver-hi indult, que sabem el pa que s'hi dóna. A Del Nido li han caigut set anys pel saqueig de Marbella en connivència amb l'alcalde Julián Muñoz, Cachuli per als amics. I ara sembla que deixarà la presidència del Sevilla, que ostenta des del 2002. I dic sembla perquè a Del Nido el van condemnar en primera instància fa dos anys, i condemnat i tot, ha seguit a la cadira, perquè després diguin dels polítics refractaris a plegar quan els imputen.

La ciutat saquejada la va heretar Cachuli d'aquell Gil y Gil indultat primer per Franco, arran de l'ensorrament, 58 morts, de Los Ángeles de San Rafael, i després pel PSOE quan, sent ja president matalasser i alcalde de Marbella, el van condemnar per una vella estafa. El pa que s'hi dóna. A Gil el condemnarien més cops. Després de mort i tot: per una –nova– estafa contra l'Atlético comesa juntament amb el seu fill, encara avui màxim accionista del club, i l'ara president, Enrique Cerezo. No, Del Nido no és un cas aïllat en el futbol espanyol.

I no, no sempre hi ha delicte. És que allò que darrere cada fortuna hi ha un crim no és exacte. La cita de Balzac és “el secret de les grans fortunes sense causa aparent és un crim oblidat, perquè va ser executat correctament”. És a dir que no, no sempre trobaran delicte, però, primer, no descartin res, i segon, sí que trobaran sempre, o gairebé, lletjors. També a Barça i Madrid. Allà, recordin Lorenzo Sanz, rei dels pelotazos i les comissions. O aquell Ramón Calderón de l'assemblea fraudulenta. O aquest Florentino dels sismes Castor, que segueix la tradició del pelotazo i a qui The New York Times ha posat de paradigma de la mala gestió i l'aposta desaforada pel deute que ha atiat la crisi. I aquí? No sabem en què quedarà el brasilgate de Rosell, però sí que va mentir als socis i la policia sobre els Boixos i la grada jove. I Laporta? Excentricitats i politització a banda, aquells trapis uzbeks, tan legals com antiestètics. I l'espionatge! Núñez? Sis anys de presó pel cas Hisenda, que de moment no compleix a l'espera del Suprem. Ah, i no oblidin, mai, que Fèlix Millet, entre moltes altres coses, també va ser vicepresident del Barça.

És clar que el martingalisme que caracteritza la classe empresarial que remena les cireres del futbol espanyol no és exclusiu d'aquí. Hi ha casos pitjors i tot. Mirin el Calcio, del Moggigate a Berlusconi, que total, és una minúcia que sigui amo del Milan quan també ho ha estat d'Itàlia. El pa que s'hi dóna amb el circ és global. De manera que ningú s'ha de sorprendre quan, per exemple, la FIFA fa la fotesa d'ampliar els terminis d'una votació un cop esgotats. Ni quan, en atorgar el mundial al Qatar que paga els valors culers, passa per alt qualsevol altra consideració que no sigui la que, molt abans de Balzac, va fer l'emperador Vespasià quan li van retreure cobrar tributs per les latrines: “Els diners no fan olor, ni que provinguin de l'orina.”