Curiós, que vulguin reduir l'anàlisi d'aquest Barça a una qüestió d'ànim. O ets optimista o ets pessimista, com si ens manqués criteri propi i tot fos cosa de fe, incapaç l'aficionat d'analitzar si no li diuen què ha de creure, què ha de pensar. El discurs oficial se n'ha fet un fart, aquests dies, de girar el mitjó cap al positivisme, el fer confiança i la denúncia del dramatisme amb què s'ha pres l'afició dues simples derrotes. De passada, els ideòlegs d'aquests discursos buits carreguen contra els malastrucs que parlen de símptomes alarmants, d'un onze massa estirat sobre la gespa, d'anar enrere com els crancs quaranta passes en la involució d'aquell fantàstic model quan del que es tractava era d'evolucionar, de fer tres o quatre passes endavant. Sort tenim que no comencin a repartir etiquetes entre bons i mals barcelonistes, com s'ha estilat durant anys i panys. De moment, en espera de nous partits, ho deixen aquí, sense major raonament. S'ha de ser optimista, qüestió de fe i fidelitat. No compten, doncs, els avisos del passat, des d'aquell que va marxar perquè “prendríem mal”, al relaxament sense Vilanova, a la ja vella “autocomplaença” de lliçó encara no apresa.

Tant se val que es perdi posició i possessió, tant se val que els recanvis no ofereixin la fiabilitat dels lesionats absents, tant se val l'escassa prestació actual d'alguns consagrats o fantàstics reforços, tampoc importa que no es faci ni un sol xut a porta en 90 minuts. No, és que ets un derrotista. Si te'n vas una mica de la tesi oficial, comences a sospitar escassa coherència entre el discurs de l'entrenador a la sala de premsa i el que aplica després a la gespa, evidència que et pot convertir en heretge, poc més o menys. Se n'ha afartat, de dir que és aquí per complir l'encàrrec de preservar el llegat i fer-lo avançar per camí coherent, però, francament, aquesta voluntat no es veu per enlloc un cop convertida en pràctica. El futbol i les declaracions no van mai de bracet. No has de fer cas del que diuen, del que prometen, de les excuses o de les justificacions, si tens prou amb el que analitzes, amb el que veus quan juguen, que és la seva única i màxima expressió. D'acord, seria del tot injust cremar naus al desembre, però tampoc ens hem de tornar apologetes de l'optimisme com a combustible meravellós, medecina que guareix qualsevol dubte. Queda temps per corregir el rumb, és clar, però a partir que tothom, des del primer a la llotja fins a l'últim del vestidor, faci la feina com s'acostumava a despatxar abans. I després, ja tornarem a confiar-hi, però a partir de fets contrastats, no d'un 1-4 a Cartagena. De moment, sembla que només s'espolsin les responsabilitats i les puces de sobre titllant-nos de negatius. Com si no tinguéssim ulls a la cara.