Dr. Jekyll i Mr. Hyde

Els últims dies no han estat espe­ci­al­ment bons per al Tata Mar­tino, que es pot començar a ensu­mar què sig­ni­fica estar en estat de crisi quan s'ocupa la ban­queta del FC Bar­ce­lona. Més d'un todólogo del món del fut­bol –man­lle­vant un invent ter­mi­nològic del politòleg Gabriel Colomé– deu estar cla­mant urbi et orbi aquell sumptuós “jo ja ho deia, que no anàvem bé”.

De fet, des de la des­feta dels cata­lans en el par­tit de la lliga de cam­pi­ons con­tra l'Ajax a l'Ams­ter­dam Arena –la música i la lle­tra dels Blood, sweat and tears que can­ten els segui­dors holan­de­sos, sem­pre en el record– el Barça sem­bla viure per­ma­nent­ment dins de l'obra de Robert Louis Ste­ven­son, la mítica Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). Metàfora recur­rent mol­tes vega­des, però ara és més per­ti­nent que mai quan es veu un equip amb una doble per­so­na­li­tat. Al nou San Mamés, el Barça va tenir moments de luci­desa i de tor­nar a mimar la pilota, però va per­dre la con­cen­tració ràpida­ment quan els bas­cos van mar­car el gol; fins i tot, abans del par­tit a Ams­ter­dam, el Barça va neces­si­tar dos penals per obrir la llauna en el par­tit con­tra el Gra­nada al Camp Nou.

És evi­dent que Tata Mar­tino té molta feina, però també cal con­si­de­rar –es vul­gui o no– que estem vivint un pro­jecte nou, que s'ha de rodar i està cons­truït en època de vaques magres –la política de fit­xat­ges d'enguany ha estat prou aus­tera–. Qui no recorda els pri­mers mesos de Frank Rijka­ard a la ban­queta del Barça, aquell llunyà 2003? Fins molts mesos després no van venir els èxits. Sóc poc par­ti­dari de con­si­de­rar les lesi­ons un fac­tor clau per expli­car aquesta doble per­so­na­li­tat de l'equip, i m'inclino a pen­sar que s'han de bus­car expli­ca­ci­ons en les essències del pro­jecte, en el model, en “els con­cep­tes i les ruti­nes” –usant expres­si­ons dels més ente­sos.

Com en un infant que encara ha de madu­rar, no tinc cap dubte que els can­vis d'estat anímic són tem­po­rals. No tot­hom té la cla­ri­vidència ni els dots de lide­ratge (obses­si­ves) de Pep Guar­di­ola, però quan l'equip ha estat engra­nat s'han vist algu­nes nove­tats interes­sants –com la ver­ti­ca­li­tat en l'atac i les tas­ques de con­tra­a­tac– que per­me­tin donar res­pos­tes allà on Pep Guar­di­ola i Tito Vila­nova s'enca­lla­ven. En defi­ni­tiva, espe­rem que la per­so­na­li­tat de l'equip maduri com ho fa la dels infants; si pot ser, una mica més de pressa, però.