Dr. Jekyll i Mr. Hyde
Els últims dies no han estat especialment bons per al Tata Martino, que es pot començar a ensumar què significa estar en estat de crisi quan s'ocupa la banqueta del FC Barcelona. Més d'un todólogo del món del futbol –manllevant un invent terminològic del politòleg Gabriel Colomé– deu estar clamant urbi et orbi aquell sumptuós “jo ja ho deia, que no anàvem bé”.
De fet, des de la desfeta dels catalans en el partit de la lliga de campions contra l'Ajax a l'Amsterdam Arena –la música i la lletra dels Blood, sweat and tears que canten els seguidors holandesos, sempre en el record– el Barça sembla viure permanentment dins de l'obra de Robert Louis Stevenson, la mítica Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). Metàfora recurrent moltes vegades, però ara és més pertinent que mai quan es veu un equip amb una doble personalitat. Al nou San Mamés, el Barça va tenir moments de lucidesa i de tornar a mimar la pilota, però va perdre la concentració ràpidament quan els bascos van marcar el gol; fins i tot, abans del partit a Amsterdam, el Barça va necessitar dos penals per obrir la llauna en el partit contra el Granada al Camp Nou.
És evident que Tata Martino té molta feina, però també cal considerar –es vulgui o no– que estem vivint un projecte nou, que s'ha de rodar i està construït en època de vaques magres –la política de fitxatges d'enguany ha estat prou austera–. Qui no recorda els primers mesos de Frank Rijkaard a la banqueta del Barça, aquell llunyà 2003? Fins molts mesos després no van venir els èxits. Sóc poc partidari de considerar les lesions un factor clau per explicar aquesta doble personalitat de l'equip, i m'inclino a pensar que s'han de buscar explicacions en les essències del projecte, en el model, en “els conceptes i les rutines” –usant expressions dels més entesos.
Com en un infant que encara ha de madurar, no tinc cap dubte que els canvis d'estat anímic són temporals. No tothom té la clarividència ni els dots de lideratge (obsessives) de Pep Guardiola, però quan l'equip ha estat engranat s'han vist algunes novetats interessants –com la verticalitat en l'atac i les tasques de contraatac– que permetin donar respostes allà on Pep Guardiola i Tito Vilanova s'encallaven. En definitiva, esperem que la personalitat de l'equip maduri com ho fa la dels infants; si pot ser, una mica més de pressa, però.