Un directiu com els d'abans

Si els direc­tius d'ara fos­sin com Mas Vilalta, el bàsquet no esta­ria fotut. Hores i hores per a la Penya. Una estima cega. El Joven­tut era la seva família. I com passa a les grans famílies, crítiques, enve­ges, pica­ba­ra­lles, malen­te­sos... però al Joven­tut no se'l toca. Per la Penya, tots units. Els draps bruts es ren­ten a casa. Ja no hi ha direc­tius com els d'abans. Ara no són ni del món del bàsquet. Mas Vilalta era un visi­o­nari. Anava al davant de la resta. Era capaç de par­lar amb Saporta, del Madrid, i convèncer-lo que no fitxés Bru­net perquè una Penya forta podia des­gas­tar el Barça a Cata­lu­nya. Sabia nego­ciar. Això sí, mai amb la seva cata­la­ni­tat. Fidel als seus prin­ci­pis, va rebut­jar Sama­ranch quan li volien fer un reco­nei­xe­ment. I un purista, es va opo­sar al fet que la Penya tingués estran­gers. De fet, va ser l'últim club a tenir-ne. Si una cosa no hi ha dubte, és que per a Mas Vilalta la Penya ha estat la seva vida.