Els minuts de qualitat
“Fitxar pel Bayern ha estat la millor decisió de la meva vida.” Thiago sempre ha traspuat personalitat, tant dins com fora del camp. Segurament és aquesta irreverència la que li va fer perdre qualsevol dosi de diplomàcia envers el Barça i el seu passat recent, quan ahir va etzibar-ho convençut. Des del meu punt de vista, un període de sis mesos resulta insuficient per avaluar un pas d'aquesta magnitud. Li calen més ítems, més temps.
Però puc entendre el seu alleujament quan, tot i estar-se dos mesos lesionat, veu complert el que se li va prometre a l'estiu. No ha de ser senzill marxar del Barça –i menys si hi has completat la formació–, encara que et vulgui Pep Guardiola, el tècnic que et va consolidar en l'elit. Amb les xifres a la mà, Thiago té arguments per sentir-se valorat a Munic, si bé també s'ha vist beneficiat per les lesions de Lahm i Schweinsteiger. Fins ara, i tot i el temps de baixa, ha participat en 5 partits de la Bundesliga –en total, 279 minuts i els dos últims de titular, inclòs el fastuós 0-7 a Bremen de dissabte–, a més d'un de Champions i un altre de copa, que a Alemanya són a partit únic. És a dir, un bon pessic en quantitat, però també en qualitat, en partits d'exigència i responsabilitat.
Potser en les seves paraules, també hi havia el deix de rancor de qui se sent atacat o menystingut pel sol fet de decidir marxar. De no veure clar que la millor manera de progressar és a can Barça, tot i els intents de convèncer-lo dels companys apel·lant a la “paciència”. En alguns casos, com el de Cesc i Piqué, surrealistes, ja que ells no van dubtar ni un segon a anar a Anglaterra quan eren adolescents. Segurament, l'entorn, sobretot el més afí, va ser excessivament bel·ligerant amb el migcampista i la pretemporada realitzada per Sergi Roberto no va fer res més que incrementar l'estat d'opinió que el Barça havia fet una gran operació desfent-se de Thiago per 25 milions d'euros. Els mesos han passat i a Sergi Roberto se l'ha vist amb comptagotes. Sense anar més lluny, abans que disputés els noranta minuts contra el Cartagena, el rival de segona divisió B de copa, el mig de Reus havia participat en 70 minuts entre lliga i Champions, repartits en set estonetes, moltes, supèrflues i sense cap valor competitiu, ja que, per exemple, va aparèixer al camp del Betis amb 0-4 (80') i a casa contra el Granada amb 3-0 (74'). D'altres, sí, els 12 minuts a Bilbao i els 16 al camp de l'Ajax, amb l'equip buscant la remuntada. Però, desenganyem-nos, són pocs.
Mai sabrem el que hauria jugat Thiago al Barça amb Tata Martino, però segurament l'hispanobrasiler veu en el paper residual que té Sergi Roberto el que li hauria pogut passar i per això la seva felicitat verbal incontenible per fer via i buscar nous horitzons. Al Barça, ja hi ha hagut un parell de jugadors del planter (Montoya i Tello), que han expressat la seva intenció de deixar el club si no tenen més protagonisme. Han estat formes equivocades –i els més veterans ja els han estirat les orelles en públic–, però no deixa de ser simptomàtic. I preocupant. Fins fa no res, era impensable que algun jugador del planter volgués marxar del Barça, i encara més que ho manifestés públicament. Es veia una manera de fer i una valentia –Busquets va debutar en la segona jornada i després d'una derrota amb Guardiola– que no ha tingut continuïtat. I això, de moment, ja s'ha endut Thiago. Es miri per on es miri, una peça estratègica. Convindria tenir-ho present per al futur.