Mentre centenars d'argentins surten al carrer en l'enèsima rebel·lió contra un sistema polític corrupte i causant d'enormes desigualtats, el Club Atlético Lanús ho fa per celebrar el seu primer títol internacional en disset anys.

L'Argentina celebra 30 anys en democràcia amb l'enèsima depressió econòmica i social i, enmig de sabotatges i robatoris a diverses ciutats del país, el triomf de l'humil club del sud de Buenos Aires no sembla una casualitat, ans al contrari. És el crit reivindicatori d'una manera de fer coherent i honesta enmig d'un sistema corrupte i viciat, que manté tot un país a la deriva i sense rumb.

L'Argentina plora, i el seu futbol també. Incapaç de retenir els seus millors talents més d'un semestre, amb una lliga degradada fins al nivell més ínfim, i a sobre insostenible. La situació és límit, fins al punt que l'associació Futbolistas Argentinos Agremiados (FAA) ha anunciat que, una vegada acabi el campionat diumenge, el futbol no es reprendrà llevat que els clubs saldin els deutes econòmics amb els futbolistes, una circumstància difícil en uns balanços tèrbols i opacs, que mantenen el futbol argentí en una situació precària.

Per això el triomf del Lanús en la copa sud-americana és alguna cosa més que un èxit futbolístic. “És el triomf de tots aquells que creuen en una manera de fer. La victòria de l'esforç i de les coses fetes amb humilitat”, m'explicava encara en calent el president de la institució, Alejandro Marón, poques hores després d'aixecar el primer títol internacional en tres anys per als clubs argentins. I la seva institució ho mereix. Com ell mateix reconeix, el Club Lanús no és un club gran. És humil i des d'aquesta humilitat fa coses que els grans ni tan sols aspiren a fer. És una institució que fa públics els seus balanços de comptes, un fet que no hauria de ser extraordinari però que ho és, i que durant la darrera dècada sempre ha presentat números verds. Enguany un benefici d'1,7 milions d'euros.

Mentre la majoria de clubs entren de bon grat en el lliure mercat amb Europa per fer diner ràpid amb els seus futbolistes, el Lanús ha lluitat personalment amb la Conmebol per legislar la fuga de joves cap a un futur prematur.

Disposa d'unes instal·lacions a l'altura de pocs clubs al país i de la col·laboració de desenes de persones que durant la setmana, de forma desinteressada, treballen per amor al club. Més que un club de futbol, és una família. I ben avinguda, i que a una gestió institucional immaculada ha sabut afegir un projecte esportiu sòlid en els últims anys, apostant pel jovent, sobre la gespa i a la banqueta. Eduardo Salvio, Diego Valeri, Lautaro Acosta, Sebastián Blanco o ara Agustín Marchesín han donat un gran rendiment al club venint de les categories inferiors, i tècnics com ara Luis Zubeldía –tenia 27 anys quan va assumir el càrrec–, Gabriel Schurrer (41 anys) i ara Guillermo Barros Schelotto (40) han tingut la seva primera experiència en una banqueta al sud de Buenos Aires.

El Lanús es beu la vida a petits glops, sense ennuegar-se. Camina lent però a cop segur en un futbol que viu a tota pastilla i en què tothom rellisca. La matinada de dijous va guanyar la copa sud-americana i diumenge serà un dels quatre protagonistes d'un torneig inicial que encara aspira a guanyar. És una llum enmig de la foscor.