I, de sobte, el ‘jogo bonito'
Un meu amic barcelonista discret i elegant em va escriure fa poc un missatge amb una postdata en què em reconeixia que havia deixat de veure algun partit del Barça sense recança. Aquest meu amic, tot just en la primera temporada del Barça de Guardiola, em deia que aquest equip era la màxima expressió de la bellesa futbolística que aspirava a contemplar. I afegia que, com a barcelonistes, érem uns privilegiats i també que la felicitat no podia ser per sempre, però que esperava que durés una mica més. Tot i el cert declivi dels dos últims anys, certificat amb el desastre de Munic (reblat amb el del partit contra el Bayern al Camp Nou) que em temo que no s'ha volgut afrontar en tota la seva dimensió, la felicitat ha durat prou. I aquesta felicitat futbolística, amb l'expectativa de renovar-se en cada partit, feia que l'estadi del Barça s'omplís, que els bars també estiguessin plens de seguidors de l'equip i que aquest creés nous adeptes: he vist gent mirant el Barça de Guardiola que no m'hagués pensat mai que s'hagués aficionat al futbol. Però el cas és que quan aquest amic em va dir que s'havia empairat de veure alguna vegada el Barça, jo ja feia una mica de temps que havia deixat de sentir que cada partit era de visió obligatòria perquè sempre hi podia passar alguna cosa excepcional: per molta feina que tingués i encara que el partit no fos transcendental, aquelles dues hores marcaven un parèntesi, com si el món es parés.
El meu amic i jo no som res en el món barcelonista. Res deixarà de ser en el Barça perquè hàgim desistit de veure alguns dels seus partits sense recança. Tanmateix, en un moment en què es parla de la remodelació que ampliaria l'estadi del Barça o fins i tot de la construcció d'un de nou, en el partit contra el Celtic de Glasgow hi havia poc més de mitja entrada. Ni tan sols em va semblar veure que hi havia gaires amics escocesos a la Rambla abans d'assistir al partit. En tot cas, aquesta és una altra història. La del Barça és que hi havia poc més (o potser era poc menys) de mitja entrada al Camp Nou. D'acord que el Celtic no és un equipàs. També es pot argumentar que el Barça estava classificat i que no es devia considerar que l'equip necessités gaire empenta per assolir el primer lloc del grup. S'hi podria afegir que era un dia de cada dia i a la nit, però això com en tots els partits de la Champions. Que feia fred? Tampoc tant. En fi, potser no passa res, però em sembla recordar que hi va haver un moment en què el camp del Barça gairebé sempre s'omplia perquè hi havia la promesa (i gairebé la certesa) d'un espectacle per recordar. Això mentre que ara potser també hi ha molts socis i abonats (o aquells que aprofiten els seus carnets) que han deixat de veure partits del Barça sense recança.
El cas és que el partit contra el Celtic va arribar després de dues derrotes seguides (amb alguna actitud de desídia poc encoratjadora) que d'alguna manera anunciaven el joc irregular, sovint poc inspirat i ni tan sols consistent del Barça aquesta temporada. I, consumades aquestes derrotes, al camp hi havia poca gent. Tanmateix, en aquest partit contra el Celtic, potser quan ningú no s'ho esperava –i ben mirat no s'acaba de saber per què–, el Barça es va lluir, tot i que –o potser és per això?– hi faltaven molts dels seus titulars. Es podrà dir que el Celtic, a més del fet que estava eliminat i que no s'hi jugava res, no és precisament un gran equip, però precisament és de la mena que, armant-se bé defensivament, ha fet més la punyeta al Barça en les últimes temporades. Però el que és clar és que, per a pitjor o vés a saber si per a alguna cosa millor, aquest Barça ja és un altre. Però, carai, això no vol dir que, a la seva diferent manera, no pugui fer un jogo bonito. I fins i tot muito bonito. Per això hi ha un jugador brasiler dels autèntics. A veure si encara disfrutarem, ni que sigui una mica, i si alguna vegada no ens recarà haver-nos perdut algun partit.