Reco­ne­gut encara avui com el millor juga­dor de la història del fut­bol canari, José Padrón Martín, va morir en el més abso­lut ano­ni­mat a l'hos­pi­tal Pitié de Salpêtrière de París el 3 de desem­bre del 1966. Qua­ranta-set anys després, la seva figura encara és des­co­ne­guda per a la majo­ria d'afi­ci­o­nats a aquest esport. Nas­cut al barri de la Isleta de Las Pal­mas el 1907, ben aviat va des­pun­tar com a inte­rior esquerre en clubs de l'illa com el Santa Cata­lina i el Real Club Vic­to­ria. Cone­gut popu­lar­ment com El Zueco, atès que acos­tu­mava a calçar esclops per aug­men­tar la seva alçada, el 1925 va fer el salt a la Península fit­xant per l'Espa­nyol. A l'equip blanc-i-blau va jugar cinc anys en què va asso­lir, el 1929, els seus majors èxits: una copa del Rei i un cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya. Aquell mateix any va debu­tar amb la selecció esta­tal con­tra Por­tu­gal a l'estadi de la Expo­sición de la capi­tal anda­lusa, en un par­tit en què va mar­car dos gols. Després de pas­sar pel Sevi­lla FC, on la seva vida bohèmia i la seva fama de fal­di­ller li van com­por­tar l'aco­mi­a­da­ment el 1933, va aca­bar a les files del Barça. En un con­text soci­o­polític con­vuls, amb el rere­fons de l'aixe­ca­ment obrer a Astúries i els fets del 6 d'octu­bre a Cata­lu­nya, i amb el club blau­grana immers en una greu crisi espor­tiva i econòmica el menut extrem canari va deci­dir fer les male­tes i aban­do­nar les Corts després d'un informe nega­tiu del tècnic Jack Domby, crític amb la seva vida desor­de­nada. Padrón va mar­xar cap a França, en part per allu­nyar-se de la cris­pació política que es vivia en temps de la Segona República, ate­ses les seves con­vic­ci­ons polítiques. Al país veí, el fut­bo­lista es va con­ver­tir en un autèntic rodamón. Entre el 1935 i el 1944 va pas­sar per set clubs. Amb el FC Soc­haux es va pro­cla­mar campió de lliga el curs 1937/ 38. L'any següent, va fit­xar pel FCO Char­le­vi­lle, l'equip de les Arde­nes on havia jugat Hele­nio Her­rera. Allà el va sor­pren­dre l'esclat de la Segona Guerra Mun­dial. Mal­grat el con­flicte, Padrón va con­ti­nuar el seu peri­ple fut­bolístic per ter­res gales sig­nant pel Red Star, l'històric club pari­senc, i poste­ri­or­ment per l'Stade de Reims. Més enllà de la seva tra­jectòria espor­tiva, el davan­ter canari va trans­cen­dir pel seu com­promís polític. Així, des de l'ocu­pació de París per les tro­pes nazis el juny del 1940, va com­pa­gi­nar la pràctica del fut­bol amb la seva per­ti­nença a la Resistència. El davan­ter hi entrà en con­tacte mit­jançant un mem­bre del Par­tit Comu­nista Francès, no deba­des ell havia mili­tat al Par­tit Obrer d'Uni­fi­cació Mar­xista (POUM) de tendència trotskista d'ençà la seva estada a Bar­ce­lona. El 1943, un cop fina­lit­zada la seva etapa a l'Stade de Reims, es va incor­po­rar a la 2a Divisió Blin­dada, coman­dada pel gene­ral Leclerc i inte­grada per 150 repu­bli­cans espa­nyols que s'agru­pa­ven a La Nueve, la novena com­pa­nyia de la divisió. Amb aquesta uni­tat va par­ti­ci­par en l'alli­be­ra­ment de París l'estiu del 1944, inte­grant l'avant­guarda de les tro­pes ali­a­des que va pren­dre l'hotel de Ville el 24 d'agost. Durant el seu avanç, algu­nes fonts asse­nya­len que Padrón va patir feri­des arran de l'esclat d'una mina a la vora del riu Sena. Un cop aca­bada la guerra es va que­dar a viure a la capi­tal fran­cesa, on va tor­nar a jugar a fut­bol fins que el 1948 va pen­jar les botes. El 1957 va refu­sar la invi­tació que li va fer Josep Sami­tier per ser pre­sent a la inau­gu­ració del Camp Nou. “No tor­naré men­tre Franco sigui al poder”, va ser la seva res­posta. I així va ser.