Guardiola, el Barça i la diplomàcia
Des que el president Artur Mas va decidir emprendre la via sobiranista, ha comptat amb un aliat de luxe en el món de l'esport de Catalunya: Josep Guardiola. L'entrenador del Bayern de Munic no desaprofita cap ocasió per expressar la seva simpatia per la causa independentista i, sobretot, últimament ha elogiat obertament la manera com el president de Catalunya ha liderat el consens per la data i la pregunta. “La meva admiració pel president Mas és immensa”, va dir quan va saber la notícia.
L'aurèola que Guardiola va adquirir durant els anys de treball obsessiu a la banqueta del Barça –i amb resultats reeixits per tots coneguts– l'han portat a ser un dels principals ambaixadors civils de Catalunya, ja sigui des de Barcelona i Nova York abans, o ara des de Baviera. De fet, el concepte d'ambaixador civil està perfectament teoritzat dins l'àmbit de la diplomàcia pública, àmbit que la Generalitat de Catalunya està desenvolupant –en el si del Diplocat– atès la seva impossibilitat de teixir una diplomàcia d'Estat. De fet, la incorporació del FC Barcelona, l'11 de desembre, al partenariat publicoprivat que regeix el Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya és l'exemple més evident de la importància que el govern dóna a l'esport en la projecció exterior del relat de la Catalunya contemporània. El Barça institucionalitza, reafirma, la seva condició “d'exercit simbòlic desarmat”.
Pep Guardiola i el Barça són dues marques, una de personal i una de comercial, que tenen un nivell de coneixement, un valor d'imatge i una lleialtat –atenent a les tres dimensions de la marca, que teoritza el professor i consultor Robert Govers– indiscutibles arreu del món. No és estrany, doncs, que sigui essencial per a la creació d'un storytelling singular de la futura Catalunya independent comptar amb la participació d'aquests actors, per molt que més d'un opinador ha posat en dubte els actuals valors de la institució blaugrana després de la seva associació estratègica amb el govern de Qatar.
Possiblement, sobta a molta gent aquesta oficialització de la relacions entre política i esport al Principat. Però, al final, constaten aquella normalitat històrica per la qual, moltes vegades, la pràctica esportiva obeeix a determinats interessos de la classe dominant, començant per l'admirada Grècia clàssica.