L'Arsenal-Chelsea d'abans-d'ahir, que va acabar sense gols, va oferir una imatge, un detall de la versió ara-amb-vull-fer-el-graciós de Mourinho. El tècnic portuguès, després d'un xut de Lampard que va tocar el travesser i va botar clarament fora més d'un metre, va reclamar si podien posar als videomarcadors la repetició pel sistema d'ull de falcó, per comprovar si la pilota havia entrat. Va rematar la broma amb un gest explícit que significa: llàstima!, quan li van dir que no. La implantació d'aquest sistema de càmeres i d'un programa informàtic, que permet saber si una pilota ha traspassat o no la línia de gol en pocs segons, és una innovació que s'ha d'agrair a la Premier League (ja s'utilitzava en el criquet i el tennis) per la capacitat de clarificació que té i per evitar una eterna polèmica sobre si la pilota ha entrat o no i que s'arrossega des dels orígens del futbol.

De fet, a final del segle XIX, les discussions sobre si una pilota havia entrat o no eren molt més freqüents, ja que fins al 1863 la porteria només estava formada per dos pals separats per 7,32 metres. El 1863 es va incorporar una cinta a una altura de 2,44 metres que els unia. I no va ser fins al 1882 que es va oficialitzar el travesser. No era fàcil discernir si la pilota havia entrat o no. Si a això hi afegim que moltes vegades el públic es posava just al darrere de la línia de gol i se n'evitava algun, es generaven discussions que acabaven en baralles i disturbis, entre els components dels dos equips. Una d'aquestes baralles es va produir el 26 d'octubre del 1889, en el partit entre l'Everton i l'Accrington, a Goodison Park, Liverpool. El partit va acabar amb empat (2-2), però els locals van reclamar que un gol havia entrat, però no se'ls va concedir. L'incident va aixecar polseguera encara una setmana després amb articles al diari Liverpool Echo. Un dels espectadors d'aquell partit era John Alexander Brodie (1858-1934), un enginyer civil i aficionat de l'Everton, que pocs dies després sol·licitava la patent de la seva idea: la creació d'una “butxaca enorme”, feta de xarxa o altres materials, fixada als pals i al travesser, que retingués les pilotes que havien entrat. En el seu projecte, al qual se li va concedir la patent el 1890, proposava que a la xarxa si pengessin esquellerincs o campanes, per tenir un avís sonor en cas de gol.

Se'n van fer diverses proves, totes reeixides, i hi ha diverses versions sobre quin va ser el primer partit que es va disputar amb les xarxes a la porteria. Unes assenyalen que va ser en un enfrontament entre el Nottingham Forest i el Bolton Wanderers el Cap d'Any del 1891, mentre que altres el situen també el gener del mateix any, però en un partit per seleccionar jugadors, entre les zones nord i sud del país, també jugat al Town Ground de Nottingham. En aquesta versió es destaca com a primer jugador que va marcar un gol en una porteria amb xarxa Fred Geary, jugador de l'Everton, el mateix equip del qual Brodie era seguidor. La innovació tecnològica proposada per Brodie va reeixir, se'n va regularitzar la utilització i el 1892 es va servir en el més gran esdeveniment futbolístic a Anglaterra, la final de la FA Cup entre el West Bromwich Albion i l'Aston Villa (3-0).

John Brodie, que durant un temps va treballar a Bilbao, va ser enginyer de la ciutat de Liverpool, on va deixar empremta per grans obres de planificació urbanística, com la primera carretera de circumval·lació feta al Regne Unit, la construcció de línies de tramvia, la del túnel de Mersey i també la seva participació en la tecnologia de cases prefabricades, entre d'altres. Malgrat totes aquestes aportacions, ell va afirmar sempre que la que el feia sentir més orgullós era la creació de les “butxaques enormes”, les xarxes de gol.