Mal moment per a segons quines queixes
Ahir, Sant Esteve, a la redacció d'El 9 hi havia gent treballant. Mileuristes, alguns. I als hospitals, torns de guàrdia. I bombers, conductors d'ambulàncies, grues d'assistència en carretera o cossos de seguretat. Alguns, a més, treballen a la intempèrie per salaris justets, si no són autònoms del tant treballes, tant factures. Ahir, Sant Esteve, pocs futbolistes es devien entrenar però jugadors de bàsquet o de futbol sala, tots. És humà sentir-se agreujat i voler el que no es té, però la queixa per treballar en festiu està fora de lloc en uns temps i en un país on una quarta part de la població (la meitat si parlem dels joves) no té feina.
Els esportistes professionals són privilegiats, i qui es molesti és que no sap en quin moment ni on viu. Tenen una vida esportiva relativament curta, evidència que queda degudament compensada perquè perceben unes retribucions que la majoria no veurà mai de la vida i tenen unes garanties de cobrament molt per sobre de l'estàndard que proporciona l'actual legislació laboral a qualsevol obrer. Dimarts, el sindicat de jugadors de bàsquet (ABP) va ratificar l'acord amb l'ACB pel conveni col·lectiu que serà vigent fins al 2017. Potser hi perden en algun punt, però la protecció del col·lectiu contra els abusos és remarcable.
Malgrat tot, periòdicament apareixen queixes per haver de jugar per festes. Bé que ho fan a l'NBA, fins i tot el mateix dia de Nadal. Bé que juguen 82 partits de fase regular més play-off, entre vuit i nou mesos de competició. Hem d'assumir que l'esportista professional és persona humana i, com tothom, necessita espais de descans i de desconnexió. Però no només el jugador de l'ACB. També ho és el jugador de LEB Or, que cobra molt menys i no té un conveni que l'empari. O el jugador de futbol sala, que avui té partit. Però aquests saben que jugar per aquestes dates és fer-se un favor a ells mateixos perquè sense la competència futbolística creixen les audiències televisives –quan hi ha càmeres– i l'assistència als pavellons.
I a poc a poc anem arribant al nucli de la qüestió. Per què, doncs, sorgeixen periòdicament episodis de protesta entre jugadors de l'ACB quan les audiències del Madrid-Barça de diumenge ho petaran tot? La resposta és, com sempre, en l'anomalia d'una lliga potent amb 18 equips quan la majoria són de 16. Ja en temps de bonança 18 era un excés perquè quan calia jugar en dia feiner els pavellons feien llàstima. S'han anat eliminant, al preu d'espaiar més el calendari i, és clar, es comença a primers d'octubre i la final pot arribar a finalitzar entrat l'estiu. Afegim-hi que a Europa –a diferència dels Estats Units– les seleccions estatals juguen un campionat més i tenim combustible a dojo per les protestes, que sovint provenen dels qui més guanyen perquè estan en els millors equips, juguen totes les competicions i se senten saturats. Per això mateix, perquè els veiem com uns privilegiats, es fa complicat que els entenguem.