Un parell de dies després d'haver asso­lit el seu segon títol espa­nyol de marató i la marca mínima per com­pe­tir en l'euro­peu de Zuric, Car­les Cas­ti­llejo pen­java en el seu compte de Twit­ter unes imat­ges impac­tants del seu tendó d'Aquil·les del peu dret total­ment morat. Eren les seqüeles de l'esforç en la marató de Sant Sebastià. De fet, el mateix atleta con­fes­sava que just després de la prova coi­xe­java com si tingués vui­tanta anys. L'endemà pot­ser ja havia rejo­ve­nit 10 anys. Amb tot, en els dies poste­ri­ors la recu­pe­ració no va aca­bar d'arri­bar, els dolors per­sis­tien i el fon­dista rubi­nenc va haver de fer la visita per­ti­nent als ser­veis mèdics per con­fir­mar el que més o menys ja intuïa. Al peu dret hi tenia líquid (ten­di­nosi), però el mal era, sobre­tot, a l'Aquil·les esquerre. El diagnòstic era clar: un tren­ca­ment par­cial que feia acon­se­lla­ble el pas per la sala d'ope­ra­ci­ons. Segons l'informe mèdic, s'havia de fer una cal­ca­ne­o­pla­tia per endoscòpia. O el que és el mateix, tallar un tros d'os perquè no es toqués amb el tendó i apro­fi­tar l'ope­ració per nete­jar el tren­ca­ment par­cial d'aquell Aquil·les. La inter­venció no era gaire agres­siva i li dei­xava el temps sufi­ci­ent per a la recu­pe­ració i la pre­pa­ració per a la gran fita de l'euro­peu –el 17 d'agost–, que Cas­ti­llejo ja ha ano­me­nat “l'última cro­ada”.

Amb 35 anys, l'atleta vallesà està con­vençut que el cam­pi­o­nat de Zuric, sense la par­ti­ci­pació dels mara­to­ni­ans afri­cans, és una opor­tu­ni­tat única per llui­tar pel podi d'una gran com­pe­tició inter­na­ci­o­nal. El doble campió esta­tal de marató ja va pas­sar pel quiròfan el 16 de desem­bre, aquesta set­mana ha començat amb la bici­cleta estàtica, el dia de Nadal es va des­pren­dre d'una de les dues cros­ses i si tot va bé per cap d'any es des­prendrà de l'altra. I així, pas a pas, amb paciència, fins d'aquí a unes onze set­ma­nes, quan estarà en dis­po­sició de començar a entre­nar-se al cent per cent. La situ­ació no és nova per a l'atleta d'Adi­das, que el 2011 va fer el seu debut en la marató en unes cir­cumstàncies simi­lars, després d'una llarga lesió per frac­tura d'estrès. Ales­ho­res tot va anar rodat i a Cas­telló es va gua­nyar el bit­llet per als Jocs Olímpics de Lon­dres. Cas­ti­llejo és cons­ci­ent que en una cursa tan sacri­fi­cada com la marató sovint es passa per situ­a­ci­ons límit com les que li ha tocat viure en les últi­mes set­ma­nes. És el preu que s'ha de pagar per prac­ti­car una espe­ci­a­li­tat que li encanta i a la qual con­ti­nuarà lli­gat quan faci un pas enrere i deixi l'atle­tisme d'elit. De fet, quan va com­pe­tir a Sant Sebastià pro­ba­ble­ment ja tenia el tren­ca­ment par­cial de l'Aquil·les esquerre, però mira­cu­lo­sa­ment va poder resis­tir fins al final. Va recórrer els últims metres amb el ros­tre des­en­cai­xat i ves­sant un munt de llàgri­mes. La pressió, els sen­ti­ments i el munt d'obs­ta­cles que va haver de superar durant la pre­pa­ració van explo­tar amb la línia d'arri­bada a l'horitzó. “He aca­bat totes les mara­tons plo­rant”, con­fes­sava després amb la satis­facció de la feina feta.

Cas­ti­llejo con­ti­nuarà en les pròximes set­ma­nes el procés de recu­pe­ració i a la vegada estarà pen­dent dels entre­na­ments del seu bon amic i també dei­xe­ble Nacho Cáceres, a qui pre­para des de fa alguns mesos. El fon­dista bar­ce­loní es va haver de reti­rar en la marató de Sant Sebastià per un micro­tren­ca­ment als isquio­ti­bi­als, però ho tor­narà a inten­tar el 23 de febrer a Sevi­lla. Cas­ti­llejo i Cáceres ja van escriure el 2012 una petita història d'amis­tat, d'il·lusi­ons i sacri­fi­cis com­par­tits per ser ple­gats a la línia de sor­tida de la marató dels Jocs de Lon­dres. Ales­ho­res el final va ser feliç. Han pas­sat dues tem­po­ra­des i tant Cáceres (1976) com Cas­ti­llejo (1978) afron­ten amb la màxima il·lusió ja sigui la penúltima o l'última cro­ada en l'euro­peu de Zuric, cons­ci­ents que no els que­da­ran gai­res més opor­tu­ni­tats.