Un parell de dies després d'haver assolit el seu segon títol espanyol de marató i la marca mínima per competir en l'europeu de Zuric, Carles Castillejo penjava en el seu compte de Twitter unes imatges impactants del seu tendó d'Aquil·les del peu dret totalment morat. Eren les seqüeles de l'esforç en la marató de Sant Sebastià. De fet, el mateix atleta confessava que just després de la prova coixejava com si tingués vuitanta anys. L'endemà potser ja havia rejovenit 10 anys. Amb tot, en els dies posteriors la recuperació no va acabar d'arribar, els dolors persistien i el fondista rubinenc va haver de fer la visita pertinent als serveis mèdics per confirmar el que més o menys ja intuïa. Al peu dret hi tenia líquid (tendinosi), però el mal era, sobretot, a l'Aquil·les esquerre. El diagnòstic era clar: un trencament parcial que feia aconsellable el pas per la sala d'operacions. Segons l'informe mèdic, s'havia de fer una calcaneoplatia per endoscòpia. O el que és el mateix, tallar un tros d'os perquè no es toqués amb el tendó i aprofitar l'operació per netejar el trencament parcial d'aquell Aquil·les. La intervenció no era gaire agressiva i li deixava el temps suficient per a la recuperació i la preparació per a la gran fita de l'europeu –el 17 d'agost–, que Castillejo ja ha anomenat “l'última croada”.

Amb 35 anys, l'atleta vallesà està convençut que el campionat de Zuric, sense la participació dels maratonians africans, és una oportunitat única per lluitar pel podi d'una gran competició internacional. El doble campió estatal de marató ja va passar pel quiròfan el 16 de desembre, aquesta setmana ha començat amb la bicicleta estàtica, el dia de Nadal es va desprendre d'una de les dues crosses i si tot va bé per cap d'any es desprendrà de l'altra. I així, pas a pas, amb paciència, fins d'aquí a unes onze setmanes, quan estarà en disposició de començar a entrenar-se al cent per cent. La situació no és nova per a l'atleta d'Adidas, que el 2011 va fer el seu debut en la marató en unes circumstàncies similars, després d'una llarga lesió per fractura d'estrès. Aleshores tot va anar rodat i a Castelló es va guanyar el bitllet per als Jocs Olímpics de Londres. Castillejo és conscient que en una cursa tan sacrificada com la marató sovint es passa per situacions límit com les que li ha tocat viure en les últimes setmanes. És el preu que s'ha de pagar per practicar una especialitat que li encanta i a la qual continuarà lligat quan faci un pas enrere i deixi l'atletisme d'elit. De fet, quan va competir a Sant Sebastià probablement ja tenia el trencament parcial de l'Aquil·les esquerre, però miraculosament va poder resistir fins al final. Va recórrer els últims metres amb el rostre desencaixat i vessant un munt de llàgrimes. La pressió, els sentiments i el munt d'obstacles que va haver de superar durant la preparació van explotar amb la línia d'arribada a l'horitzó. “He acabat totes les maratons plorant”, confessava després amb la satisfacció de la feina feta.

Castillejo continuarà en les pròximes setmanes el procés de recuperació i a la vegada estarà pendent dels entrenaments del seu bon amic i també deixeble Nacho Cáceres, a qui prepara des de fa alguns mesos. El fondista barceloní es va haver de retirar en la marató de Sant Sebastià per un microtrencament als isquiotibials, però ho tornarà a intentar el 23 de febrer a Sevilla. Castillejo i Cáceres ja van escriure el 2012 una petita història d'amistat, d'il·lusions i sacrificis compartits per ser plegats a la línia de sortida de la marató dels Jocs de Londres. Aleshores el final va ser feliç. Han passat dues temporades i tant Cáceres (1976) com Castillejo (1978) afronten amb la màxima il·lusió ja sigui la penúltima o l'última croada en l'europeu de Zuric, conscients que no els quedaran gaires més oportunitats.