La pell de l'ós (un resum)
Són dies d'abstinència només futbolística, botigues fent l'agost, pantagruelisme i resums. Mono, dispendis i cremor d'estómac ja se'ls gestionaran vostès, i que vagi de gust. Aquí va un resum de l'any futbolístic, que jo també vull.
El 2013, l'any en què la roja no va completar el cicle victoriós amb la Confederacions, va arrencar amb CR7 tornant a fracassar, en benefici de Messi, en l'assalt a la Pilota d'Or. Passat el disgust, o no, ara hi insisteix, però sense títols que lluir: el Madrid no ha guanyat, aquest any tampoc, i van 11, la décima. De fet, a la final somiada entre els dos favorits durant molts mesos en totes les apostes no hi van arribar ni el Madrid ni el Barça, a qui li van faltar 7 gols, com a mínim. El Madrid ni tan sols va guanyar la copa, i Mou va plegar fent història: convertit en el primer tècnic blanc a caure des de començament de segle davant el glorioso, ara més que mai, Atlético. The Special One tampoc no va poder substituir Ferguson, com feia anys i panys que planejava meticulosament.
La seva nèmesi Guardiola no es va equivocar ni era un covard a la recerca d'un destí fàcil, com se li va retreure. Mesos després que ell, en truncar-se la final somiada, tothom va descobrir també que la Bundesliga no és que ja no sigui una competició de segona, és que és la nova millor lliga del món.
Al Barça, gestionant el postguardiolisme i el càncer de Tito i malgrat tot i malgrat molts, no hi ha hagut fi de cicle. Ho acrediten la lliga de 100 punts i les 55 jornades, totes les de l'any, de líder. I potser no hi ha hagut excel·lència, però tampoc renúncia a l'estil, i a les últimes golejades em remeto, la darrera sense Messi ni Neymar. Que no s'han barallat encara, tot i que Neymar, com Falcao, no va anar al Madrid, que fa molt temps en una galàxia molt llunyana es veu que el va tenir lligat. Al Barça, Neymar no ha convertit la seva estada en xou non-stop ni el vestidor en discoteca amb batusses a la porta incloses, que se sàpiga.
Neymar va ser l'única revolució. No hi va haver, tot i el soroll de sabres post 7-0, cap més fitxatge. Ni el de Thiago Silva, tan anunciat. No van arribar ni el brasiler ni cap més central, i van quatre anys i mig des de l'últim. I això que Puyol no ha tornat. A ser el que era, si més no. A l'altre Thiago, ara al Bayern, no se l'enyora: ni quan hi ha hagut més retrets al joc, no s'ha sentit ningú dir que el troba a faltar. Entre les prediccions no acomplertes hi ha també l'apocalipsi Valdés, una bomba al vestidor, insistien els visionaris, si el club no se'n desfeia l'estiu passat i li deixava esgotar el contracte. Ah, i no hi ha hagut grada jove, tot i els esforços i maniobres de la junta, que continua sense consolidar la posició de cap de comunicació.
I ja sé que és un off topic perquè parlem de futbol, però no m'hi puc resistir: no, per a sorpresa de tothom excepte de la resta del món, el Madrid dels prodigis on el cafè amb llet és beguda relaxant no va ser designat ciutat olímpica.
Ai, que n'hi ha de coses que no passaran el 2014.
