A mi també “em plau, d'atzar, d'errar per les muralles” i en el vers foixià “m'exalta el nou i m'enamora el vell” hi projecto una mena d'aspiració a l'entusiasme: com si imaginés que aquesta podria ser la divisa de qui és capaç de disfrutar de tot sense recança i prejudicis. El poeta hi va expressar que se sentia lligat a la tradició literària (Llull, Marc, els trobadors) i a la vegada estimulat per l'avantguarda, surrealista o futurista. Però és un vers que, descontextualitzat, podem apropiar-nos per relacionar-lo amb el que vulguem. Potser fins i tot ho fem massa. És així que m'ha vingut al cap per definir que m'agradaria que em passés amb els jugadors de la plantilla actual del Barça: que m'exaltessin els nous i que m'enamoressin els vells.

Aquest és un desig inspirat per unes circumstàncies en què sembla inevitable que es produeixi un relleu generacional, si bé aquest s'ha de saber fer amb consideració i intel·ligència, de manera que en la transició s'aprofiti l'experiència dels vells sense que aquests facin un tap que impedeixi la incorporació progressiva (i ha d'arribar un moment que definitiva) dels nous. Ho sabrà fer Martino? És una incògnita, però molts dubten que sàpiga afrontar un repte tan important. Ho pot fer perquè és algú nou a la casa deslligat de càrregues emotives? O, superat per tantes coses, no ho sabrà fer? Ho hauria d'haver sabut fer un gat vell de la casa que, evidentment, s'identifica amb Pep Guardiola? Es diu que aquest no se'n va sentir capaç, deduint-ho d'una de les sentències amb els quals va anunciar que abandonava la banqueta del Barça: “Hauríem pres mal tant els jugadors com jo si hagués seguit.” És a dir, que Guardiola considerava que havia de procedir a una renovació que no podia assumir perquè li pesava l'afecte o temia el desafecte. Vés a saber. Aquella excel·lència va ser possible per una conjunció d'elements (entre els quals la barreja dels jugadors vells en la seva plenitud amb els nous en la seva efervescència) que no es poden preveure ni controlar del tot. Si això fos possible, s'hauria trobat una fórmula per fabricar equips pròxims a la perfecció robòtica. Però el cas és que només de tant en tant apareix un fràgil estat de gràcia futbolística. I aquesta és precisament la gràcia, que s'ha de disfrutar amb la consciència del que és efímer.

En tot cas, les interpretacions d'aquell comentari guardiolista també suposen que hi havia jugadors que, havent-ho guanyat tot i considerant-se una mena de reiets, estaven farts de la disciplina imposada per Guardiola, dels àpats controlats i dels comunitaris. Qui així ho interpreta tendeix a demanar mà dura i també a creure que la directiva actual del Barça és massa complaent amb les històriques vaques sagrades del club i que, renovant-les fins a la jubilació, ha caigut en el sentimentalisme. Jo, en canvi, crec que, malgrat que els mateixos futbolistes tendeixin a l'explotació mercantilista d'ells mateixos, hi ha d'haver lloc per a actituds i criteris que no es fixin només en la pura rendibilitat. És el mateix que s'hauria d'esperar en qualsevol altre àmbit professional i que cada cop s'estila menys en plena aplicació del neoliberalisme més salvatge. Que hi hagi una certa consideració pels vells en un món tan competitiu i despietat com el del futbol és una certa paradoxa dins de la brutalitat neocapitalista. Quan em diuen que no s'hauria ni d'haver renovat Andrés Iniesta, contesto si els semblaria bé que els despatxessin de la feina per considerar-los vells o inútils. Alguns em diuen que ja ho han fet, de despatxar-los, i que no pensen preocupar-se per uns que s'han fet milionaris jugant al futbol. De fet, a mi tampoc em preocupa la situació econòmica dels futbolistes. M'interessa, però, com es fa la transició futbolística entre el vell i el nou.

Dit tot això, ajudats pel cos tècnic, els mateixos jugadors vells, considerant les seves forces i la seva dignitat, haurien de ser responsables del seu esdevenir futbolístic i canalitzar la transició. Posem-hi noms per concretar-ho. Hem d'esperar que Puyol, desafortunadament malmès per les lesions en el seu crepuscle futbolístic, se sàpiga anar retirant mentre l'excel·lent Bartra vagi guanyant pes a l'equip. També que Xavi mesuri les seves forces mentre Sergi Roberto vagi aprenent a dirigir el joc. Consti que són jugadors diferents i que mai no serà el mateix. Com he dit al principi, desitjo que m'exalti el nou i m'enamori el vell. Però és un ideal. La realitat és difícil. I un altre dia parlarem dels que no són ni els jugadors vells ni els nous, és a dir, la majoria.