Els tennistes, i per extensió els homes i dones adscrits a esports individuals, són éssers estranys. Sovint supersticiosos, maniàtics. Fins i tot poden arribar a presentar símptomes paranoics. La tipologia es manifesta tant en l'esport amateur com en el professional però, lògicament, quan hi ha calés pel mig la dimensió de tot plegat s'engrandeix. No dic que els integrants dels esports col·lectius no puguin tenir aquestes característiques. No. Però en l'esport individual, la persona es troba sola davant les adversitats i la correlació entre els seus resultats i la seva força mental, les seves dèries i la seva capacitat de concentració es magnifica. Per això, fins i tot els millors tennistes del món, necessiten al costat entrenadors perquè els guiïn, els aconsellin, tant dins com fora de la pista. Una mirada a mig partit i una mínima indicació amb la mà pot ser suficient per reconduir un moment d'ofuscació, tot i que al cap i a la fi només són eines de suport, perquè el que ha de capgirar la tendència ha de ser el mateix jugador. En l'ATP no està permès que els entrenadors i els jugadors es comuniquin durant els partits, tot i que no paren de mirar-se. En la WTA, el circuit professional de dones, les jugadores tenen dret a demanar que l'entrenador baixi a parlar amb elles en els canvis, i fins i tot es pot arribar a sentir i veure per televisió què els diuen. Una part més de l'espectacle que faria bé d'imitar el circuit masculí.

Seria interessant veure com Boris Becker, Stefan Edberg, Sergi Bruguera i Michael Chang baixen a l'arena. No, no parlo del circuit de veterans, molt respectable i en què deuen fer unes timbes i dinars de germanor espectaculars. Són els noms dels extennistes que els actuals tennistes han fitxat aquestes últimes setmanes per dirigir les seves carreres. Els tennistes són com els presidents de futbol i tenen la potestat de fitxar i destituir els seus entrenadors. Fins i tot poden passar èpoques sense ells. En una mena d'efecte dòmino, Djokovic ha contractat Becker, Federer s'ha compromès amb Edberg, Chang ajudarà el japonès Nishikori i el francès Richard Gasquet ja fa dies que va anunciar que treballa amb el català Sergi Bruguera, bicampió de Roland Garros i estendard del tennis de canell d'una altra època. Ben poques vegades s'han pogut veure en una pista els angles que obria el mestre amb la dreta, amb diagonals curtes que obligaven a un desplaçament brutal a l'adversari.

Doncs això, que els excampions, alguns passats de pes com Boris Becker i d'altres que es mantenen perfectes i sense panxa com Sergi Bruguera, estan de moda. A Becker ja li anirà bé una mica de moviment perquè sovint el podíem veure perdent en les taules de l'European Poker Tour jugant al Texas Holde'm, modalitat que ha fet sort tant en format presencial com per internet i en què hi ha altres figures retirades de diversos esports com Ronaldo –amb panxa–, Kafelnikov i Cascarino, davanter centre d'Irlanda.

Què volen les figures actuals de les passades? Djokovic ho va definir molt bé. Més enllà que Becker pugui ajudar-lo a millorar la volea i a buscar més i millor la xarxa, espera respostes i consells provinents d'una persona que abans ha viscut situacions similars a les que ell ha d'afrontar. Per què? Perquè la competència a la cúspide és molt dura i tots els que s'hi volen mantenir frisen per trobar com si fos la pedra filosofal qualsevol detall que els permeti millorar. I perquè sovint són éssers estranys, supersticiosos...