Exfigura, bona presència i dots de psicòleg

Els ten­nis­tes, i per extensió els homes i dones ads­crits a esports indi­vi­du­als, són éssers estranys. Sovint supers­ti­ci­o­sos, maniàtics. Fins i tot poden arri­bar a pre­sen­tar símpto­mes para­noics. La tipo­lo­gia es mani­festa tant en l'esport ama­teur com en el pro­fes­si­o­nal però, lògica­ment, quan hi ha calés pel mig la dimensió de tot ple­gat s'engran­deix. No dic que els inte­grants dels esports col·lec­tius no puguin tenir aques­tes carac­terísti­ques. No. Però en l'esport indi­vi­dual, la per­sona es troba sola davant les adver­si­tats i la cor­re­lació entre els seus resul­tats i la seva força men­tal, les seves dèries i la seva capa­ci­tat de con­cen­tració es mag­ni­fica. Per això, fins i tot els millors ten­nis­tes del món, neces­si­ten al cos­tat entre­na­dors perquè els guiïn, els acon­se­llin, tant dins com fora de la pista. Una mirada a mig par­tit i una mínima indi­cació amb la mà pot ser sufi­ci­ent per recon­duir un moment d'ofus­cació, tot i que al cap i a la fi només són eines de suport, perquè el que ha de cap­gi­rar la tendència ha de ser el mateix juga­dor. En l'ATP no està permès que els entre­na­dors i els juga­dors es comu­ni­quin durant els par­tits, tot i que no paren de mirar-se. En la WTA, el cir­cuit pro­fes­si­o­nal de dones, les juga­do­res tenen dret a dema­nar que l'entre­na­dor baixi a par­lar amb elles en els can­vis, i fins i tot es pot arri­bar a sen­tir i veure per tele­visió què els diuen. Una part més de l'espec­ta­cle que faria bé d'imi­tar el cir­cuit mas­culí.

Seria interes­sant veure com Boris Becker, Ste­fan Edberg, Sergi Bru­guera i Mic­hael Chang bai­xen a l'arena. No, no parlo del cir­cuit de vete­rans, molt res­pec­ta­ble i en què deuen fer unes tim­bes i dinars de ger­ma­nor espec­ta­cu­lars. Són els noms dels exten­nis­tes que els actu­als ten­nis­tes han fit­xat aques­tes últi­mes set­ma­nes per diri­gir les seves car­re­res. Els ten­nis­tes són com els pre­si­dents de fut­bol i tenen la potes­tat de fit­xar i des­ti­tuir els seus entre­na­dors. Fins i tot poden pas­sar èpoques sense ells. En una mena d'efecte dòmino, Djoko­vic ha con­trac­tat Becker, Fede­rer s'ha com­promès amb Edberg, Chang aju­darà el japonès Nis­hikori i el francès Ric­hard Gas­quet ja fa dies que va anun­ciar que tre­ba­lla amb el català Sergi Bru­guera, bicampió de Roland Gar­ros i esten­dard del ten­nis de canell d'una altra època. Ben poques vega­des s'han pogut veure en una pista els angles que obria el mes­tre amb la dreta, amb dia­go­nals cur­tes que obli­ga­ven a un des­plaçament bru­tal a l'adver­sari.

Doncs això, que els excam­pi­ons, alguns pas­sats de pes com Boris Becker i d'altres que es man­te­nen per­fec­tes i sense panxa com Sergi Bru­guera, estan de moda. A Becker ja li anirà bé una mica de movi­ment perquè sovint el podíem veure per­dent en les tau­les de l'Euro­pean Poker Tour jugant al Texas Holde'm, moda­li­tat que ha fet sort tant en for­mat pre­sen­cial com per inter­net i en què hi ha altres figu­res reti­ra­des de diver­sos esports com Ronaldo –amb panxa–, Kafel­nikov i Cas­ca­rino, davan­ter cen­tre d'Irlanda.

Què volen les figu­res actu­als de les pas­sa­des? Djoko­vic ho va defi­nir molt bé. Més enllà que Becker pugui aju­dar-lo a millo­rar la volea i a bus­car més i millor la xarxa, espera res­pos­tes i con­sells pro­vi­nents d'una per­sona que abans ha vis­cut situ­a­ci­ons simi­lars a les que ell ha d'afron­tar. Per què? Perquè la com­petència a la cúspide és molt dura i tots els que s'hi volen man­te­nir fri­sen per tro­bar com si fos la pedra filo­so­fal qual­se­vol detall que els per­meti millo­rar. I perquè sovint són éssers estranys, supers­ti­ci­o­sos...