Els dinars nadalencs van bé per estar al cas del que es diu. I una de les coses que es diu és que hi haurà un moment que el Barça haurà de triar entre mantenir Messi o fer un nou Camp Nou. Amb els ulls d'escamarlà atònit i una pilota –de la carn d'olla– encallada al coll, interrogo: “Qui ho diu això?” “Evidentment, ho vaig sentir a la Tertúlia de veus i vedettes i vendettes de ca l'Ample, no l'escoltes?” Faig un glop de vi per fer baixar la pilota i reflexiono, internament (en els àpats nadalencs són necessaris i efectius els diàlegs interiors). Diuen que el camp de les Corts va quedar petit per a Kubala i que per això va caldre el Camp Nou, perquè tots els espectadors que atreia, i ell inclòs, hi cabessin. Ara, amb Messi, ho farem al revés? S'adonen de la tria? “Diuen que han de fer llotges per als emirs àrabs, que el Camp Nou és molt vell...” De poc no caic de cul. Però em dic: els àpats de Nadal són per parlar de tot i de res, enraonies, imprecisions, boires del temps...

I com que el Nadal també és temps d'harmonia (i si no, dissimuleu), quan ja som a l'hora del pollastre farcit, em faig venir una idea harmònica de can Barça. Potser no seria la primera idea que vindria al cap, però en els últims partits hi he pensat. Em vull referir a aquella part del farcit del pollastre que ningú recorda: no l'espectacular botifarra, sinó el pebrot o l'ou, discrets, però necessaris. Així em ve al cap José María Pinto, aquest porter de Cadis que va arribar el 2008 al Barça per substituir Jorquera i que, des d'aleshores, ha fet de perfecte segon porter. Pinto, el gran oblidat. Quants segons porters recorden? Quants en recorden que juguessin de manera fiable la copa i substituïssin de forma correcta el primer? En aquests dos mesos de baixa de Valdés, i més tractant-se del Barça, es podria haver esfondrat el món. I això no ha passat. No va tenir importància el penal que va aturar en aquella semifinal de la copa, el 2009, contra el Mallorca? I les seves sortides efusives de la banqueta per celebrar un gol com cal?

Pinto no rendirà al nivell excels de Valdés. El seu és un paper incòmode per naturalesa. Però aquest Tao Pai Pai músic de hip-hop l'ha sabut entomar. I ha sabut, pel que sembla, fer un paper dinàmic i trempat dins el vestidor. Necessari, encara que ens passi desapercebut. No crec que sigui casual que un paio amb aquest rol cohesionador encapçali un projecte solidari tan bonic com #Veaportussueños, que precisament vol unir música i motivació. I donar una oportunitat a qui és més difícil que la tingui.

Ara han sortit una renglera de noms per substituir Valdés i fins i tot per tenir un altre segon porter. No és clar que Pinto continuï. En aquest sentit, només puc dir que prenguin la decisió que hagin de prendre. En l'aspecte futbolístic, el temps sempre empaita, i Pinto té 38 anys. Però, en qualsevol cas, que pensin en el paper que ha tingut a la porteria i al vestidor durant cinc anys. I, si marxa, que també sigui acomiadat com mereix.