És la referència de l'equip que marca les condicions. Unes condicions pràcticament innegociables. Sén les seves. Sempre ha estat així i el límit l'han posat, o intentat posar, els entrenadors i la directiva del FC Barcelona per qüestions esportives i econòmiques als seus cracs. I no sempre les relacions amb les estrelles s'han acabat bé a Can Barça. Sovint els convé mirar cap a un l'altre costat i regar l'ego de l'estrella per intentar no prendre mal. No entenc la polèmica per declarar que no cal renegociar constantment el seu contracte si no és per alguna clàusula que indiqui que sempre, i per damunt de tot, ha de ser el jugador més ben pagat de la plantilla blaugrana.

Tampoc no entenc la reacció del jugador, personatge que mai no aixeca la veu, contra el directiu que gosa dir que no cal donar ni un euro més a l'argentí si fa quatre dies que ho han fet. Ni les posteriors declaracions de directius, president i vicepresident esportiu, apagant qualsevol inici de revolta i estalviant-se que l'estrella es queixés obertament del tracte que rep, assegurant que ha de ser el jugador més ben pagat del món. No cal tanta submissió. Ni assumir riscos innecessaris amb la gent que corre pel món del futbol. Pot arribar qualsevol oferta desproporcionada que ajudi a obrir les portes del club a Messi. I això diuen que no ho volen.

Ara feia temps que no es lesionava, Messi. Ha marxat a l'Argentina per recuperar-se d'una lesió i alhora per fer una preparació amb cara i ulls per afrontar el tram final d'aquesta temporada. Hi ha un campionat del món al mes de juny, i aquest és un dels reptes pendents que té Messi en la seva trajectòria esportiva. Mai no ha passat dels quarts de final en el campionat del món. El Barça es podrà aprofitar de l'obsessió de Messi de lluir en un mundial. Per edat, aquest mundial del Brasil hauria de ser el mundial de Messi.

Posats a no entendre, tampoc no entenc el canvi brusc que ha protagonitzat el jugador blaugrana deixant de banda la persona que ha procurat pel seu benestar físic vint-i-quatre hores al dia durant tres-cents seixanta-cinc dies l'any. I en algunes ocasions tres-cents seixanta-sis dies. El club no ha donat cap explicació. I el que ha dit no ha convençut ningú. Potser només Messi, que ha volgut girar full sense contemplacions, arraconant un professional contrastat. I aquest fet encara fa que sigui menys comprensible. Amb Guardiola a la banqueta del Barça, Messi va arribar al seu màxim rendiment. El marcatge era de prop. Com els millors que mai ha patit en un terreny de joc. El tècnic era exigent i generós al cent per cent amb les condicions de vida de l'argentí. Poques begudes refrescants i bona alimentació a cada àpat. Ara temo que és, si més no, diferent. Guardiola és a Munic.

Tothom sap que amb Messi damunt la gespa tot va millor en el Barça. És garantia de contundència. De gol. Està comprovat que ha sabut posar la seva autoritat i capacitat futbolística al servei del col·lectiu. I el col·lectiu comença per ell. Ell ho sap i els seus companys també. Ho accepten. Messi defensa, des de petit, un club i defensa també uns interessos comercials concrets. Aquí, un dia o altre, hi pot haver discordances. El club i ell no llueixen la mateixa samarreta. Tenen el mateix escut però diferents logos comercials. Ara tornarà aviat. Al cent per cent. Convençut del que ha de fer amb el Barça fins al maig. I el repte que té al juny. Després ja ho veurem.