‘Forza, Schummy'
Michael Schumacher fa avui 45 anys i no ho celebrarà. Ni se n'adonarà. La llegenda viva de la velocitat, l'home dels set títols de F-1, de les 91 victòries en 307 grans premis, el pilot perfecte, aquell cos fibrós sense ni un gram de greix està en mans dels metges, de la seva condició física i, diguem-ho tot, de l'atzar per continuar viu. En té la culpa una pedra amagada, un mal moment i una desafortunada topada de cap contra una roca. Un accident estúpid quan era un més dels esquiadors que es divertien a l'estació de Méribel tot esperant el cap d'any. Un pilot que va ser invencible, que a la pista no va deixar mai ni les engrunes, que en l'esport no va tenir mai compassió dels seus rivals, que ho va guanyar tot, que ho tenia tot, convertit en un dels éssers més fràgils del planeta en unes dècimes de segon. Les mateixes que escurava en cada qualificació, en cada volta, en tots els circuits.
Dels seus 45 anys, Schumacher se n'ha passat competint per cada centímetre d'asfalt molts més de la meitat. Tan sols en la F-1 n'hi va estar 19. Era molt bo, molt ràpid, molt fiable, però malgrat tot no es poden comptar les sortides de pista, topades contra altres rivals i contra les proteccions que va tenir al llarg dels seus anys de pilot. Excepte una fractura en una cama que es va fer a Silverstone (1999), mai no es va fer mal. Encara més, se'n va fer fora de la competició: en un accident de moto al circuit de Cartagena que li va causar lesions a les cervicals que el van privar de tornar a Ferrari per substituir Felipe Massa l'any 2010. L'altre, molt més seriós, diumenge passat mentre esquiava. Schumacher, ell, el de les voltes ràpides a 250 per hora a Monza, l'intocable mite de Ferrari, prostrat a cap edat en un llit del qual no sabem si s'aixecarà mai i, si ho aconsegueix, en quines condicions ho farà. Quina paradoxa vital tan colpidora.
L'accident de Schumacher a Méribel és una magnífica oportunitat per reivindicar com n'és de segura la F-1 davant dels –cada dia menys– que en qüestionen la utilitat i que l'assimilen a un circ romà en el qual els lleons afamats d'ullals esmolats han deixat el seu lloc a unes bèsties de titani i fibra de carboni igualment indòmites. Fer créixer la seguretat era una obligació per fer de la F-1 un espectacle esportiu suportable en temps de modernitat, perquè el degoteig de morts –pilots, mecànics, comissaris, públic...– que hi va haver fins fa vint anys –amb la desaparició d'Ayrton Senna al Tamburello de Monza com a zenit– no seria tolerable avui dia.
I també serveix l'accident de Schumacher per contraposar la fragilitat de l'individu amb la fortalesa del col·lectiu. Tant de bo que l'alemany se'n surti, i amb una qualitat de vida digna. Però sigui quin sigui el desenllaç, Ferrari continuarà, fins i tot enfortida pel llegat del seu pilot més carismàtic. L'individu és finit, però la força col·lectiva és imparable.