La meva carta
Felicitats a tots per l'any nou i el dotzè aniversari del diari que llegeixen, en el qual el desig d'escriure-hi va arribar abans que en sortís a la llum el primer dels seus 4.336 números. I ara em permetré la llicència de fer, també, una carta. No és als Reis, perquè a casa som més de la república. Un recull de desitjos i bones intencions, que es podrien resumir, tots, en allò de salut i, si em permeten, quilòmetres. És allò que se sol desitjar entre les persones que segueixen, o ho intenten, una vida saludable i amb la pràctica esportiva com a eix principal. Marcar-se reptes, preparar-se per assolir-los i, executar-los, amb la màxima ambició i determinació possibles. Si no en són assidus, vagin un dia a una cursa popular –diguin-li cursa, marxa cicloturista, travessia de natació...– i mirin la cara que fan els primers, els que els vénen al darrere, els del pilot, i els que han hagut de fer un gran esforç per completar el recorregut al més ràpid possible bo i sabent que posaven en perill part de la seva salut i, en alguns casos, fins i tot ho han de fer en companyia del cotxe escombra. Tots guanyen, tots s'han sacrificat per assolir el primer objectiu, el de tots: ser a la línia de sortida. Després, ja se'n farà una bombolla. Com passa, ha passat i seguirà passant en tants àmbits socioeconòmics mentre estiguem sotmesos al capital.
Mentrestant, una classe d'analfabets intel·lectuals encara tindran la barra de queixar-se que han hagut de treballar per Sant Esteve, quan resulta que som molts, per sort, els que ho podem fer. I ho farem, també i si res es torça, quan ells estiguin ajaguts a la platja d'una caleta bucòlica en la qual no s'ha rodat cap anunci de begudes refrescants o perfums. I faran la migdiada abans d'anar al seu campus mentre molts altres esportistes de primer nivell mundial es juguen el físic sota l'eterna sospita de ser titllats de toxicòmans. Tot depèn de com es miri, o de per on comencin a llegir el diari. Això, salut. I, si pot ser, quilòmetres.