Lionel Messi ha estat cinquanta dies apartat de l'equip, cinquanta dies allunyat del futbol, vull dir de la competició futbolística. Si no em falla la memòria, aquest és el període més llarg d'absència del jugador argentí des que va arribar al Barça, quan només tenia tretze anys. I s'ha fet realment llarg.

És cert que l'equip ha aguantat bé. Que Neymar ha començat a donar mostres del que pot arribar a ser. Que Pedro un dia es va carregar l'equip a collibè. Que aquest o aquell han aparegut quan feien més falta i han resultat providencials. Però tot això, que és molt positiu, no ha pogut evitar un sentiment d'absència, de buidor, que ens corprenia a molts i que espere que ara es torne a omplir ràpid.

Estic expectant. Messi és el millor jugador del món –i si, com espere i voldria, és capaç de fer guanyar el mundial del Brasil a l'Argentina podrem dir ja que és el millor jugador de la història–. La seua regularitat només la supera la seua extraordinària capacitat de sorprendre. Per això cinquanta dies han estat molts dies, i ara caldrà veure quin Messi ens torna.

Hi ha alguna gent que han començat a especular amb la seua marxa del club. Com si els diners ho pogueren pagar tot. A mi em sap especialment greu. Que traspassar Lionel Messi seria el gran negoci del segle és una cosa que està fora de tot dubte. Però que seria la ruïna moral del Barça i la fi del seu lideratge mundial en molts aspectes, també.

Esperem, doncs, que el xiquet de Rosario apague qualsevol ombra possible de dubte ara que té de nou la pilota als peus. Que haja descansat i s'haja refet de la lesió. Esperem que ens torne a enlluernar i que ens disposem a gaudir de nou dels seus gols impossibles. Que cinquanta dies, caram, ha estat molt de temps...