Jaber Saeed Salem és l'aixe­ca­dor de pesos més llo­re­jat de Qatar. Acu­mula una meda­lla d'or i dues de bronze en cam­pi­o­nats mun­di­als d'hal­te­rofília. En els Jocs Olímpics no ha aca­bat de tenir sort, a causa de diver­ses con­tingències. Salem va néixer sent Iani Mart­xokov. I búlgar. Així va ser fins al 1999, quan va ser un dels vuit aixe­ca­dors de pesos que el Comitè Olímpic de Qatar va com­prar per un milió de dòlars. Els van com­prar per acon­se­guir alguna meda­lla en els Jocs de Sid­ney, però només un d'ells se'n va sor­tir. Salem va que­dar 14è i els altres van que­dar fora de joc: havien donat posi­tiu per un diürètic pro­hi­bit pel COI. Segons un peri­o­dista peruà, César Tor­res, havien sucum­bit a la potència dels con­di­ments de la cuina àrab. Les últi­mes notícies espor­ti­ves de Salem són del 2008, quan ja tenia 33 anys. El Was­hing­ton Post deia que Salem no sem­blava que se sentís gaire arre­lat a Qatar: decla­rava que la caça era el seu prin­ci­pal hobby, i en els papers de la fede­ració inter­na­ci­o­nal figu­rava com el seu lloc de residència Ase­nov­grad, que, ara per ara, segueix sent una ciu­tat de Bulgària.

Tot això és una fantàstica història de la gran comèdia que és l'espe­rit olímpic i, en gene­ral, l'esport d'avui. I ve a tomb ara que, a finals d'aquest mes, farà un any que la revista France Foot­ball va reve­lar el Qatar­gate amb un extens repor­tatge en què des­ta­pava totes les fos­cors sobre la tria de Qatar com a seu del mun­dial del 2022. Tan fosc com que Qatar, o el que és el mateix, la família Al Thani, que mana, com­pra o patro­cina mig món, de can Barça i més enllà, “hau­ria” com­prat vots i favors per obte­nir el mun­dial del 2022. De fet, sem­bla que hi ha prou evidències per can­viar el verb con­di­ci­o­nal. Segons la revista fran­cesa, Qatar va com­prar els vots dels dele­gats del Came­run, la Costa d'Ivori i Espa­nya, va ofe­rir diners al de l'Argen­tina i va tan­car un fabulós pacte amb França, untat de molts diners: vot a favor del pre­si­dent de la UEFA (Pla­tini), com­pra del club favo­rit de Sarkozy (París Saint-Ger­main) i cre­ació d'una pla­ta­forma tele­vi­siva que fes nosa al canal crític amb Sarkozy. Ho tro­ben exa­ge­rat? Tot això ha aca­bat pas­sant, com explica Mon San­romà al seu lli­bre Qatar. El país més ric del món, que torno a reco­ma­nar. Hi diu una frase antològica que resu­meix aquest absurd: “Qatar no té cap tipus de tra­dició espor­tiva més enllà de les cur­ses de camells.”

Aquests dies els grans clubs de fut­bol del món van a Qatar a retre honors al petrodòlar i, sense cap ver­go­nya, eixam­plen aquesta gran comèdia llas­ti­mosa. Tot això sense poder par­lar de l'escla­vatge labo­ral i el paupèrrim estat dels drets humans a Qatar, perquè ens ocu­pa­ria deu arti­cles més i encara faríem curt. Amb una mica de sort, i gràcies als 50 graus de tem­pe­ra­tura que fa a l'estiu a Qatar, tot aquest emba­lum els escla­tarà als mor­ros. Pla­tini ja ha començat a dir que el mun­dial es podria fer a l'hivern.