Després de la seva estada terapèutica a l'Argentina, Leo Messi ha arribat com un regal de Reis al Barça per reforçar les il·lusions (a vegades prematurament perdudes) sobre un equip que fa mesos que no ha pogut comptar plenament amb el jugador a causa de les lesions i de totes les seves seqüeles. Aquests dos mesos sense Messi han passat d'una manera estranya pel que fa a la incertesa sobre el joc de l'equip, de manera que, havent-hi uns resultats pràcticament impecables, costa de valorar si el Barça juga més o menys bé o més o menys malament. O si ha perdut la identitat, de manera que això afectarà definitivament una qualitat tan singularitzada com l'exhibida en els últims anys, o si és en un procés de transformació que encara podrem celebrar. Però també ha sigut estrany perquè, d'una banda, podria considerar-se que l'equip ha sobreviscut en una mena de temps d'espera fins al retorn de Messi, però, de l'altra, semblaria que gairebé ens començàvem a acostumar a l'absència del davanter argentí. No dic que l'haguéssim oblidat, però vés a saber si ho haguéssim fet si hagués trigat gaire més. Exagero, evidentment, però una de les coses més sorprenents (i terribles) és la capacitat que tenim per oblidar. Ai, com n'és tot, d'evanescent: fins i tot, sentint els rumors del fixatge de Messi per un altre equip, alguns ja l'haurien venut amb la idea que està acabat.

En tot cas, Leo Messi ha tornat i, amb la promesa pel mig que se li millorarà encara més el contracte, i és així que és de témer que això passi cada dos per tres si es vol procurar que continuï al Barça, ara caldrà veure si recuperarà el seu millor estat de forma. En el primer entrenament, ja va marcar tres gols i va demostrar que no se n'ha oblidat, de jugar a futbol. No hi donem més voltes, perquè aquesta és una incògnita que només se solucionarà a mesura que vagi jugant. De fet, si he començat parlant de Messi com un regal de Reis és tenint present que avui mateix, vigília de la festa de l'Epifania, hi ha molts nens il·lusionats, i a la vegada, això m'ha dut a pensar en la il·lusió de tants nens mascles per convertir-se en jugadors de futbol professional. Nens de totes les classes socials, però, sobretot, d'extracció humil i per als quals el futbol continua sent una de les poques oportunitats d'ascendir d'una manera substantiva i fins i tot escandalosa considerant els guanys dels futbolistes professionals, aspiren a ser alguna cosa semblant a Messi, tot i que la majoria estan condemnats al fracàs. No és que no seran com Messi, cosa gairebé impossible, sinó que ni tan sols arribaran a ser jugadors professionals. I no parlo només dels que ho somien sense tenir aptituds futbolístiques. Ni tampoc només d'aquells que juguen a futbol per jugar, encara que formin part d'equips infantils. També, i sobretot, parlo de molts d'aquells que, sent unes criatures, ja han entrat en el mercat futbolístic, de manera que han sigut fitxats per grans equips i cobegen grans esperances, que també ho són de pares i d'altres que hi veuen una oportunitat de treure'n profit.

Messi, fitxat pel Barça quan tenia tretze anys, és el màxim referent d'aquests nens que, contractats pels clubs a partir dels seus observadors i possiblement de l'oferiment d'alguns traficants, són formats als planters futbolístics. Fa molts anys que això passa, però la cosa augmenta, perquè el futbol ha generat una mena de febre de l'or (no només per part dels jugadors) i una aspiració a la glòria perquè els grans futbolistes són tractats com uns herois contemporanis.

Una meva amiga, professora d'història de l'art, em va comentar un dia que, veient jugar Ronaldinho, va començar a valorar el futbol considerant que permet que siguin artistes persones que no ho podrien ser d'una altra manera per les seves condicions socioeconòmiques, de les quals se'n deriven les culturals, o per les seves aptituds. Em va agradar aquesta consideració, però no sé si volen ser artistes, aquests nens que ja han entrat en el mercat futbolístic. Què volen ser? Rics i famosos?