Les últimes cuejades del 2013 es van cobrar la vida de dos entrenadors. Dos acomiadaments, dos mons, dos exemples del recurs del recurs més recurrent quan els resultats no somriuen. D'entrada, sempre m'agrada pensar que un professional ha de tenir un temps prudencial per fer germinar la seva feina. I Mirosla Djukic, a València, no l'ha tingut. A Pepe Mel, en canvi, li ha sobrat, però paradoxalment sembla molt més sana la sortida del primer que la del segon.

Portar-se malament amb Djukic sembla d'entrada difícil. El serbi és un tipus atent i dialogant, orfe de la vehemència balcànica, gens autoritari, però qui sap per què és molt evident que no va caure bé al vestidor de Mestalla. Mai va convèncer els futbolistes sobre el València que volia, es destil·la del canvi d'actitud de l'equip des de l'arribada d'un Juan Antonio Pizzi que no ha tingut temps material de fer cap miracle i per les declaracions de molts dels jugadors. Amb l'exigència desmesurada que sempre envolta una de les institucions més volcàniques de la competició, el València no es podia permetre el luxe, de cap manera, de tenir una plantilla tan poc endollada al seu entrenador. Per sobre de qualsevol concepció futbolística que, diem-ho també, no canviarà de manera radical amb el relleu Djukic-Pizzi, dos entrenadors més protagonistes que mesquins.

Encara amb molt per remar fins a final del curs, el canvi d'inquilí a la banqueta aquí sí que s'intueix com una solució útil, transcendent per canviar una inèrcia. Sobretot si es confirma la bona salut que ha exhibit l'equip en els primers partits amb El Lagarto Pizzi. I de la mateixa manera que el València ha d'anar a millor, el Betis, cuer de la competició a hores d'ara, s'hauria de salvar. I ho farà amb Juan Carlos Garrido, però ho hauria fet perfectament amb Pepe Mel. Perquè té millor equip que molts dels seus rivals en la zona baixa de la classificació, però sobretot per la sensació que Mel no havia exhaurit el seu cicle a Sevilla i que potser no era necessari acabar-lo d'una manera traumàtica. En els tres anys que va dirigir el Betis no era la primera crisi de resultats que afrontava i sempre se n'havia sortit. Perquè tenia una manera molt definida de jugar i perquè l'havia transmès perfectament al grup. Enguany havia perdut Beñat i no havia acabat d'encaixar Verdú en el seu esquema, però tot just acabava de recuperar Rubén Castro –màxim artiller bètic– per a la causa i futbolistes com Álvaro Vadillo i Nono començaven a guanyar pes al seu equip.

Malauradament els resultats no l'han esperat i mai sabrem si hauria aconseguit evitar la crema amb el Betis, però com a mínim mereixia intentar-ho. Per la feina feta, perquè els futbolistes estaven amb ell i perquè els aficionats ho estaven encara més.

Sigui com sigui, el València i el Betis han triat la guillotina com a mesura d'emergència. Els primers, grans aficionats a aquesta, per un desgast evident, com un moviment convençut per oxigenar el desgast del vestidor. Els andalusos, em fa la impressió, com una mesura aleatòria, sense gran convicció ni arguments més enllà dels resultats, que no és poc, tot el contrari, és la mare dels ous, però que en l'equació a l'hora d'acomiadar un entrenador haurien de conviure amb les sensacions. I no sempre és així.