Ves que no ens els trenquin
El Barça es juga les cames al Calderón. Vist l'estil matusser de l'Atlético de Madrid de Simeone, avui al Barça, li tocarà patir.
La contundència del joc colchonero no té res a veure amb la barroeria del Real Madrid de Mourinho, però es fonamenta en la mateixa concepció del futbol com un enfrontament, i no pas usant aquesta paraula com una metàfora, sinó per definir-ne la violència.
L'Atlético de Madrid presentarà batalla, i anirà a totes; jugant, aquí sí, a la frontera del reglament i sotmetent la interpretació de la llei a una pressió que veurem al voltant de l'àrbitre principal i dels assistents, és a dir, dels jutges. Potser, per l'esperança que pot donar el record, veurem alguna cavalcada a l'estil de Futre, i el seu relleu d'ara, Diego Costa, ens farà reviure els partits de fa 20 anys, quan el marcador embogia i la confrontació acabava amb empats o victòries mínimes, però amb un grapat de gols i de jugades per totes bandes.
Sense Falcao, enguany l'Atlético de Madrid ha tornat a demostrar per què ens cau simpàtic més enllà de la complicitat pels seus orígens i l'estrat social que el conforma, potser ja extemporani. És un club que, de tant en tant, i si més no amb més freqüència que no pas d'altres, fa saltar a l'arena algun jugador valent, esforçat i murri i amb un instint de cara a barraca tan eficaç que fa pensar més en la cultura de l'esforç que no pas en la formació programada. És un efecte il·lusori? Segurament; però atrapa. És com si un paleta amb samarreta d'imperi irrompés en una desfilada de moda, estirés la catifa i provoqués una trencadissa de gran volada. L'Atlético, però, presentarà avui un partit madur. Com que, a més, a la premsa addicta al règim del Madrid de Florentino qualsevol resultat ja li va bé, la pressió als encarregats de valorar els jutges pot fer que avui, a les 8, al camp del Manzanares, es decreti, per al gener, un temps de sega.