El comeback de Messi va funcionar dimecres com una espoleta. De moment, en l'ànim de la culerada; ja es veurà si, potser des d'avui mateix, també en el futbol dels del Tata. Però això de l'ànim ja és molt. La presència d'un Messi recarregat, hipervitaminat i mineralitzat, fa sentir l'afició blaugrana immortal, potser també l'equip, i ja saben de la substancial importància que concedeixen a això de les sensacions els actors i els relators de l'alta competició. El retorn amb catarsi final en forma de dos gols en dos sospirs –el segon, a més, dels de copyright Messi de tota la vida– ha tornat a desfermar l'entusiasme perdut a can Barça. Ara perquè l'eufòria es transformi en un optimisme de fonaments més sòlids que no pas el pur esclat orgàsmic de fa tres dies, caldrà un bon resultat avui contra el temible i ferotge Atlético de Simeone, però de moment, l'erecció encara dura.

Però ara que amb el nou adveniment tots els ulls es tornen a posar en Messi de la mateixa manera que la seva presència al camp imanta el joc del Barça i el dels rivals, convé no oblidar l'equip, que no només ha sobreviscut aquests dos mesos sense el jugador més determinant del món i de la seva història, sinó que, sense Messi, ha crescut. Sense Messi, l'equip es va desplomar primer fins al punt més baix, en joc i resultats, del curs, i sense Messi ha escalat després el pou. Sense Messi, el malalt primer es va estabilitzar i després va completar la recuperació, fins a tornar a oferir un futbol convincent fins i tot per als puristes, fidel a l'ortodòxia blaugrana. Sense Messi, aquest cop no ha faltat gol. Se n'han encarregat, sovint de dos en dos o de tres en tres, Pedro, Cesc, Alexis i Neymar. El canari, també recarregat, semblant ja aquell meteòric Pedrito a qui havíem perdut la pista, ha fet 8 gols des que Messi va marxar lesionat en el minut 20 del Betis-Barça del 10 de novembre; Cesc, acomodat per fi per Martino allà on no li van trobar encaix ni Guardiola ni Vilanova, n'ha fet 8 més, i ja és passador en cap; Neymar ha cristal·litzat com el diamant que és i com l'imant que calia a falta del 10, i fins i tot Alexis ha forçat que el seu club de fans passi de reducte resistent i contracultural a cenacle mainstream. Darrere d'ells, s'albiren encara les esquerdes defensives que ja hi eren, però es torna a mastegar la pressió, que les relativitza. En els set partits posteriors al doble daltabaix contra l'Ajax i l'Athletic, el Barça, amb una mitjana de quatre gols marcats per partit, n'ha encaixat cinc.

El grup ha crescut i s'ha endurit a cop de garrotades, i dimecres, contra un rival tou però digne, ja va ser totalment reconeixible durant l'hora que va jugar sense Messi. Quan va tornar l'imant titular, tot va canviar, incloses la dinàmica pròpia i la del rival. A millor, s'ensuma. Però avui, i és una gran notícia per al Tata, la principal preocupació de Simeone no ha de ser l'hipervitaminat i mineralitzat Messi, sinó que el Barça sembla que torna a tenir equip. No, equipàs.