A Gerardo Martino tant li fa haver estat campió d'hivern en la primera temporada a can Barça. “Jo prefereixo ser campió d'estiu”, va declarar a la sala de premsa després de l'empat contra l'Atlético de Madrid. Però, certament, té força mèrit afrontar el partit d'avui contra el Llevant encapçalant la classificació en el que és el seu primer any a la banqueta culer. Sobretot, després d'uns primers mesos a la Ciutat Comtal que no han estat, segurament, gaire fàcils: l'entorn que sempre pressiona i recorda l'admirat model Guardiola, i també un cos tècnic sobresaturat que, de ben segur, no és fàcil de gestionar ni trobar un lloc perquè brilli tothom. Massa galls en un galliner?

El Barça de Martino va aguantar l'última envestida de la primera volta al Calderón amb valentia i disciplina. Possiblement, assentant una certa millora en el seu joc i la voluntat del tècnic de confirmar que, al primer equip, tothom és important i ningú és imprescindible: el fet de deixar Messi i Neymar asseguts a la banqueta de bon començament va suposar una bona declaració d'intencions del que vindrà ara. Al Barça li va faltar profunditat, matar al davant, però no pas disciplina, sentit de comunitat. I, en aquest context, això em fa estar esperançat de cara a la segona volta que comença. Quan hi ha voluntat de funcionar com un equip –sense anteposar els individualismes– tot té més bona pinta i els problemes (si n'hi ha) es poden solucionar més fàcilment.

Aquesta lliga serà competida fins al final. Qui sap si el Barça i l'Atlético s'ho jugaran tot en l'última jornada al Camp Nou... Duel d'argentins a les banquetes? Per això, amb el que encara ha d'arribar –i l'estrès de la Champions i el mundial a l'horitzó– no és una ximpleria pensar que al Ciutat de València comença un esprint final que durarà molts caps de setmana. Patiment en estar pur! Si el Barça vol ser campió de lliga, aquest any no pot deixar de prémer l'accelerador; és una d'aquelles temporades que els errors es paguen molt cars i, possiblement, una petita relliscada pot deixar l'equip sense marge de maniobra. Tothom recorre al tòpic de valorar cada partit com una final, però enguany es compleix amb escreix.