La tempestuosa, no sé si dir-ne així, relació de tot un president de la república francesa amb l'actriu Julie Gayet, que ha desembocat amb la presumpta primera dama, Valérie Trierweiler, ingressada en un hospital se suposa que per depressió ha excitat la morbositat dels mitjans, diguem-ne seriosos, per un assumpte privat. L'excitament de la naturalesa humana desborda sempre, com ho feia Garrincha amb els defenses, allò que coneixem com la correcció política. Així la perspectiva sobre François Hollande ja no se situa en les mesures que aprovarà i que afectaran la població, sinó en com sortirà del triangle novel·lesc en què s'ha ficat. Potser creixerà la seva popularitat i tot, perquè els francesos ja ho tenen, això.

I d'aquest capítol salto al següent, que és l'obsessió del consumidor, bàsicament masculí, per superar les pròpies frustracions, admirant embadalits les top-models que envolten el món de l'esport professional. Ho vam tornar a veure en la gala de la Pilota d'Or, en què Antonella Roccuzzo, Irina Shayk i Adriana Lima van tenir el mateix, sinó més, protagonisme que els actors que havien de ser premiats. De fet, en els llocs webs d'esports, les estadístiques sobre les notícies (sic) més llegides sempre són liderades per informacions que tenen un alt contingut sexual. Qualsevol parella femenina d'un esportista que insinua, diu o promet que si passa tal cosa ella es traurà la roba obté de cop i volta el minut de glòria que prometia Andy Warhol.

A l'Estat espanyol no hi ha tabloides, com Bild a Alemanya o The Sun a Anglaterra i la premsa esportiva ocupa, sense vergonya, aquest espai de sensacionalisme barat. Un dels editors d'aquests diaris a Espanya, preguntat sobre si li agradava el tipus d'informació que publicava, va precisar que ell no feia informació sinó “espectacle”. I aquest espectacle ha d'incloure obligatòriament aspectes que cridin l'atenció del públic potencial, com ara els canvis de parelles de qualsevol jugador del Barça i el Madrid i, sobretot, fotos grans i a tot color de les noies en qüestió, fet que confirma la teoria que les dones llegeixen la premsa rosa i els homes, l'esportiva, tan transcendent (ironia) la primera com la segona. Amb tot, hi ha coses pitjors que anar escampant (alguns ja s'hi posen bé) la vida privada d'aquests joves milionaris i d'aquestes escultures en moviment que passejaven l'altre dia per la catifa de Zuric, com ara anar a caçar precisament els que han demanat respecte per tot allò que afecti la seva persona, com ara Tito Vilanova. La moda de les tertúlies esportives, importades del Sálvame, ens porta massa sovint al mateix camí. Una polèmica fàcil o una batussa amb renecs sempre serà més interessant que una anàlisi de la rellevància dels entrenadors argentins en el futbol espanyol, per posar un exemple.

Sabem de totes les maneres possibles que els lectors i espectadors demanen un plat de carn a la taula cada dia i que la intel·ligència, en temps de crisi, s'ha de posar precisament al servei dels beneficis. Per això la gala de la Pilota d'Or va tenir una audiència rècord, perquè va apel·lar al nostre instint més primari, incloent, és clar, la rivalitat termonuclear entre el Barça i el Madrid.