“Bogdan Bogdanovic és el millor jugador d'Europa en l'actualitat.” La frase, pronunciada per segons qui, tindria un aire de fanfarronada. De fet, a primer cop d'ull, sona a exageració havent-hi elements com Spanoulis i Navarro en un estat de forma òptim. Però que la pronunciï Svetislav Pesic, poc procliu a tirar floretes amb gratuïtat i coneixedor mil·limètric del mercat dels joves emergents al continent, és per considerar-la. Qui sap si motivat per les paraules del tècnic, la realitat és que el serbi (1992) està excel·lint en el Top 16. No només n'és el màxim anotador (22 punts de mitjana), sinó que ho ha fet contra rivals de pes –el Partizan ja ha jugat amb Madrid, el Bayern i el CSKA– i sent determinant en el triomf contra l'equip rus. Sense sentir-se asfixiat per la pressió, va anotar 12 dels seus 27 punts en l'últim quart, alguns cabdals per al triomf dels seus. Per bé que no és cap peça coneguda pel gran públic, aquest aler amb capacitat per actuar en qualsevol de les posicions exteriors està destinat a ser carn d'exportació a un dels grans d'Europa en poc temps. I, quan hi arribi i augmenti el seu estatus, refrescarem les seves paraules.

No m'entrego a la babalà als criteris de Pesic. En la seva etapa a l'Akasvayu, enmig d'un doble viatge continental –entre dos partits de la copa FIBA, a les pistes del Siauliai lituà i el Gravelines francès–, es va atrevir a comparar indissimuladament Marc Gasol amb Vlade Divac i no es va arronsar en dir que seria millor que Pau. De fet, això últim ja ho havia dit en la seva etapa al Barça. No cal dir que, en aquella època (2006/07), afirmar això era poc menys que una aberració. Si bé és aviat per donar-li la raó al cent per cent en l'afirmació, sí que ha consolidat el seu ull clínic amb el pivot, en progressió constant, i amb un prestigi i reconeixement notoris en l'NBA.

L'última declaració seva no va ser verbal, sinó de principis. Va visitar, en partit de l'Eurolliga, la pista del Madrid la setmana passada i li va plantejar una batalla a camp obert, sense reserves. La derrota de 24 punts i els 111 punts rebuts –41 en el tercer quart– van ser analitzats des de la banalitat per la majoria. Com una victòria més dels blancs en la seva marxa impol·luta d'aquest curs. És més, es van acarnissar amb el serbi per la quantitat de punts rebuts pel seu Bayern. Però, qui encara li assigna l'etiqueta de “tècnic defensiu” és que no ha vist cap partit d'un equip seu en l'última dècada. Com el bàsquet o el físic dels jugadors, l'estil de Pesic també ha variat, sobretot en funció dels ingredients de què disposa. I a Munic, com ja havia fet a Girona, l'equip no especula i, sempre que pot, ataca l'anella amb determinació. I amb aquesta idea va anar al Palacio de Deportes dimecres passat.

El Madrid va acabar traient la piconadora, però fins a la mitja part –i sobretot en el primer quart– l'equip alemany va mostrar com es pot fer mal a un combinat que ara sembla invencible. La primera premissa –i més important– és controlar el rebot i l'altra, estar inspirat en atac, si pot ser a través d'una bona selecció de tir. Així, va minimitzar les possibilitats de transicions i contraatacs dels de Pablo Laso. Quan, després de la mitja part, el Madrid es va apoderar del joc sota les anelles, el partit va canviar radicalment, i els alemanys no van poder competir. En tot cas, Pesic i el seu Bayern van ensenyar en els dos primer quarts a Madrid com se'l pot limitar. No és fàcil extrapolar un rendiment així a 40 minuts, però farien bé la resta d'equips de visualitzar-los. No és l'únic vàlid, però el manual de Pesic sempre s'ha de tenir present.