Tothom té clar que no es pot fer la translació d'una tasca o sessió d'entrenament que s'aplica per a futbolistes de categoria sènior (siguin o no esportistes d'elit) cap al futbol de base. Podem seguir una mateixa filosofia pel que fa a la línia metodològica, però els treballs, el nivell d'exigència que imposem han de ser, tant en l'aspecte tàctic i tècnic com físic, completament diferents. Cada edat requereix treballar en la seva especificitat concreta, respectant els processos i les fases de creixement dels joves jugadors. A més, hi ha un altre argument conceptual: a l'elit no treballem tant per entendre el joc, sinó per executar-lo a través dels coneixements assimilats i els que es proporcionen de nou (rendiment). En canvi, el concepte més important en el futbol de base es fa des del recorregut invers: a través de la vivència, la sensació, l'experiència, la descoberta, s'ha d'ajudar els infants a entendre el joc, perquè puguin aplicar temporalment i espacialment tots els recursos tecnicotàctics i coordinatius que van aprenent (aprenentatge).

Hi ha un camp, però, en què, al meu entendre, la línia no sembla que està tan clarament marcada entre les dues realitats que acabem de descriure. És el de la motivació. Ens hem acostumat a conèixer, a través de la difusió mediàtica, tot tipus de recursos motivacionals posats en pràctica pels cossos tècnics dels clubs professionals. Sol coincidir que aquest treball (habitualment en format audiovisual) transcendeix en situacions puntuals, com les grans finals. De fet, veiem només la punta de l'iceberg de tota una feina feta per professionals en el camp de la psicologia esportiva (o amb el seu assessorament) que té una continuïtat durant tota la temporada. Com a resultat d'aquesta informació parcial que coneixem, podem caure en la temptació de posar en pràctica el que veiem (és a dir, el fet excepcional: el vídeo, la cançó o la xerrada impactant, etcètera) de manera recurrent en els equips de base. Segurament la primera reflexió que ens hauríem de fer és preguntar-nos si cal buscar aquests ressorts emocionals per obtenir un plus (de rendiment?) en infants de curta edat. O si, al contrari, el millor camí és engrescar-los amb els plantejaments de les sessions d'entrenament i donar molta importància a l'aspecte lúdic de la pràctica esportiva (motivació intrínseca).

En segon lloc, també caldria que tinguéssim en compte quins efectes tindrà sobre el grup el fet que, des de la primera jornada, busquem aquest suplement motivador. Sembla força clar que a còpia de sotmetre els jugadors a una sobreexposició motivacional extrínseca generarem una rutina que, a poc a poc, pot fer perdre la seva incidència i la seva funció inicial. A més, correm el perill de confiar-ho tot a una posada en escena impactant i breu que no podrà substituir mai el procés, molt més sòlid i segur, que es genera en el dia a dia, transmetent confiança i llibertat als jugadors. Oferint-los un grau d'autonomia que els permeti arriscar-se i fallar, com a primer pas cap a un aprenentatge basat en una transferència –d'anada i tornada entre l'educador i els integrants de l'equip– de coneixements i estratègies de motivació sorgides de la mateixa essència del joc i de la mateixa dinàmica del grup.