No és la veritat el que dóna vida a les sobretaules: és la il·lusió de la veritat el que es discuteix.

Aquesta és la retòrica dels nostres dies, la nova eloqüència que ens embussa les orelles. No tinguis por, no et paralitzis, criden els nous gurus de la modernitat, els mateixos que ens han assassinat i que ara amb les mans brutes de sang hem de deixar –i de fet deixem– que ens mostrin el camí. Fracassa una vegada i una altra i encara una vegada més, proclamen. Perd avui i demà també, que així –això se n'estan bé prou de dir-ho– l'èxit pueril d'aquell que tens al costat brillarà vivament.

El concepte, ens ha quedat clar, és reinventar-se: reinventar, el pèrfid nou déu que ens tornarà a la terra promesa. Oblida el que has estat i no pensis en el demà: actua. El passat no compta, tampoc el futur, i només val l'avui i l'ara. Sigues capaç de fer el que et demanin, sigui el que sigui, i fes-ho bé. Tingues èxit i concreta'l, ara i aquí. Adapta't. Com l'aigua, ens hem d'escolar arreu i hem de poder-ho tot bo i sabent que més d'hora que tard desapareixerem. És la cultura de l'instant, la vida virtual, el nou paradigma de l'ultraneoliberalisme que hem d'acceptar tant sí com no si no volem ser exclosos del gran ball.

“El passat no serveix de res”, citava fins no fa gaire el jugador del club poderós, en una proclama que era agosarada i pròpia. “El que hem fet fins ara ja no val i només compta guanyar el proper partit”, deia amb aquell somriure altiu. Una arrogància de classe que avui sotmet tothom. Als rics, a qui els descriu la trajectòria del bumerang, però també i especialment als que no tenen res. Reinventa't, emprèn i sigues tu mateix. Des de la misèria, fes la teva voluntat i les teves lleis, i ressona com un vulgar superhome en l'olla de grills que entre tots fortifiquem. Se t'ha cremat la casa, dius? No et lamentis, reinventa't: que s'hagi esfumat no vol dir que ho hagis perdut tot, és una oportunitat que t'hem donat perquè caminis entre les cendres sense embrutar-te.

En aquesta obsessió per pontificar com va el món, en la malaltissa necessitat de ser el primer a saber-ho tot, el primer a dir-ho tot, el primer a explicar-ho tot i el primer a inventar-ho i a inventar-s'ho tot, l'extermini del perdedor és el nou opi del poble. Amatents als dictats dels botxins, acceptem que ens arraconin de la vida per amuntegar-nos en una realitat en què el derrotat ja no té cap història per explicar perquè, encara que la recordi i sigui capaç d'articular-la, ja no hi ha ningú que el vulgui escoltar. La reflexió i l'anàlisi, que demanen temps i espai, que requereixen la necessària distància que conforma el raonament, han estat desterrades dels discursos, d'uns altaveus segrestats a cop de canó pels que ens volen fer creure que són vencedors. Els nous dèspotes, els amos de la il·lusió de la veritat.

Amb l'equip 4-9 de balanç, a Manresa en el primer quart contra el Bilbao i perdent de cinc punts el públic crida: “Volem actitud.” Dues jornades més tard, l'endemà de caure contra el Manresa a casa, l'Herbalife ha perdut el tercer lloc de la classificació i és cinquè empatat amb el Barça i l'Unicaja i n'hi ha que escriuen: “Penós” –i no pas per referir-se al lament–. El Barça arriba a Sevilla enllaçant cinc triomfs –d'aquests, un a casa d'Obradovic i l'altre al Pireu–, guanya plorant el Cajasol amb tot just 62 punts i el so dels ganivets esmolant-se se sent aquí i allà. Per exemple.

Què dius que què, que voldries que es fessin els balanços dels resultats al final de la temporada? Estàs arreglat.